Ievgueni Prigojin podria ser perfectament una combinació (això sí, russificada i contemporània) de José Millán Astray, Jesús Gil i José María Ruiz-Mateos –si hi ha algú que se’n recorda– amb una pinzellada d’Antonio Paredes (cap de cuina de La Zarzuela): l’amo d’un imperi econòmic que inclou casinos, supermercats, restaurants i mines d’or africanes, Prigojin és famós, sobretot, per ser el propietari del Grup Wagner, exèrcit privat finançat en bona part pel Kremlin i fundat per un militar anomenat Dmitri Utkin, un neonazi admirador del Tercer Reich i del compositor preferit de Hitler: d’aquí el nom del grup, que és conegut, entre d’altres coses, per la manera com tracta els desertors, com ara el Ievgueni Nuzhin, un assassí rus reclutat per Wagner amb la promesa que seria alliberat al cap de 6 mesos de servei militar a Ucraïna; al cap de poc temps es va entregar als ucraïnesos voluntàriment, però tornat a Rússia en un intercanvi de presoners de guerra, l’11 de novembre del 2022. Dies després, un canal de Telegram vinculat als de Wagner va emetre unes imatges mostrant l’execució de Nuzhin a còpia de cops de mall. Segons el mateix Progojin, es tractava d’“un gos mort com un gos es mereix”. Segons el ministre de Defensa britànic, també hi ha hagut diversos casos documentats de l’afusellament a l’acte de soldats de l’exèrcit rus regular que fugien de l’enemic. Però quan Prigojin va llançar un assalt contra Moscou en què sis helicòpters i un avió de l’exèrcit rus van ser abatuts i un mínim de 13 militars russos morts –tot plegat, un pèl més seriós que la fugida o capitulació d’algun soldat ras– es va permetre que Prigojin es refugiés a Belarús i que els seus homes tornessin a les seves bases: una amnistia total, més indulgent encara que el tractament que van rebre els protagonistes del 23-F. I que donarà pas, com el 23-F, a un munt de preguntes que no es contestaran mai.