Siau qui sou, mallorquins!

“Amb el mateix esperit que el pollencí Miquel Costa i Llobera animava els joves amb aquell “Siau qui sou, més no us tanqueu ombrívols dins una llar històrica sense horitzons. Volau sobre les terres enfora, amunt com l’àguila!”, vull unes illes que no oblidin les seves arrels, el nostre caràcter, les nostres tradicions, la nostra cultura; però també vull unes illes obertes al món, amb capacitat, amb talent i amb ambició. Unes illes amb ales per volar amunt.” Amb aquestes paraules i emulant el poeta Costa i Llobera, Marga Prohens –la ja presidenta de les Illes Balears gràcies a l’abstenció la ultradreta i en segona volta– tancà el discurs d’investidura i demanà confiança. Manllevà les paraules a l’insigne pollencí “no per fer un canvi de decorat, sinó de realitat”. La guia del govern de Prohens serà la llibertat. “I a qui li fa por la llibertat?”, es va demanar.

L’any 1906, Miquel Costa i Llobera va voler retre un homenatge a Horaci dedicant-li setze composicions poètiques, que va titular Horacianes. A una d’elles, la XII, que va adreçar i titular Als joves, s’inclou la famosa sentència “siau qui sou”. Prohens va fer referència al poema on Costa insta els joves a ésser fidels a la terra i a les tradicions mallorquines i els recomana que no s’encantin amb “les buidors lluentes d’una eloqüència frívola” i que s’allunyin “de la coloraina i l’oripell, pomposos tresors de la misèria”. Podríem pensar que la presidenta no era conscient del que llegia. Podríem. N’hi hauria prou a fer una ullada al seu discurs dels Jocs Florals de Barcelona de 1906 per no ficar la pota. Aquell dia, el poeta va fer apologia del gran amor, de la passió, contenguda, com tot en ell, per la llengua, i nega tot dret al suïcidi.

Presidenta, mossèn Costa i Llobera mai va defensar el suïcidi de la llengua o de la cultura pròpia, ans al contrari, l’estimava i ens ha transmès aquesta estimació. Ho recorda: “Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, més poderós que el roure…” “Eliminarem els requisits dissuasius com és el cas del requisit lingüístic”; “impermeabilitzarem les aules de qualsevol temptació d’adoctrinament ideològic”, i es podrà “elegir de llengua a l’educació” i “aixecarem l’actual moratòria turística i aturarem el camí cap al decreixement” i “eliminarem la llei de memòria democràtica” i existeixen “bons o mals creadors, amb independència de si són d’esquerres o de dretes, i els bons trobaran sempre la mà estesa del nou Govern”. Són frases del discurs. A Palma ja han censurat l’obra de teatre Nua, d’Ann Perelló.

Per fer possible la seva llibertat hi seran els cossos de seguretat. “Exigirem al Govern d’Espanya la necessitat d’una millora de la indemnització per residència, per insularitat, digna, per a garantir les plantilles d’agents de Policia Nacional i Guàrdia Civil a Balears, i cedirem sòl per a equipaments i habitatges a preu taxat per als cossos i forces de seguretat”. La societat civil també vigilarà el seu Govern i el Parlament perquè respectin la llibertat, la de veritat, no la d’oripell. Dijous i a les portes de la cambra, l’escriptor Gabriel Janer Manila va llegir un manifest signat per les principals entitats de la societat civil mallorquina: “Plantarem cara a l’odi”, va dir.

Fa deu anys que Palma va viure una manifestació històrica sense precedents contra la política lingüística i educativa del llavors president José Ramón Bauzá i que li va fer perdre el Govern. Més de 90.000 persones tenyiren els carrers de color verd per demanar la retirada del decret de trilingüisme. Prohens n’és conscient, dels aldarulls socials que desencadenarà l’execució de l’acord signat amb Vox. Però, per ella “defensar la unitat d’Espanya no exclou ser i sentir la identitat i la cultura de les nostres illes; ni voler una immigració regulada ens fa menys humans; ni no exigir el català als metges ens fa enemics de la llengua. Ja està bé de jutjar-nos i de deixar-nos jutjar”.

L’any 1980 per Guillem d’Efak va recuperar el “Siau qui sou” de Costa i Llobera per posar títol a una rapsòdia històrica: “Hem passat molta sendera fins a arribar aquí on som, però la història convida: Mallorquins, siau qui sou! El vell regne de Mallorques el voldrien fer bocins, per això la Història crida: Siau qui sou, mallorquins!” La ciutadania la jutjarà, senyora presidenta, també la jutjaria Costa i Llobera i Guillem d’Efak, i clouré com ho va fer el cantant i escriptor: “El vell regne de Mallorques mai no ens el faran bocins, per això la Història crida: Siau qui sou, mallorquins!”.