Un espectre recorre els Països Catalans i tot quisqui sap de què es tracta: tant a les Illes Balears i al País Valencià, els acords entre PP i Vox han portat a l’eliminació de les Oficines de Defensa dels Drets Lingüístics respectives i una declaració de guerra al que aquests partits qualifiquen d’“imposició” del català/valencià a les escoles, als mitjans de comunicació, a l’administració i a qualsevol altre lloc en què decideixen que hi hagi algun rastre d’aquesta suposada inflicció lingüística; tal com han fet, de fet, a Borriana, la capital de la Plana Baixa, on el regidor de Cultura (de Vox) fins i tot ha cancel·lat les subscripcions de l’Ajuntament a revistes en català com ara El Temps, Enderrock i Sàpiens a més de Camacuc i Cavall Fort, que deu considerar especialment perilloses. (I si no les ha cremat al carrer tot ballant alegrement entorn de la flames és segurament per evitar massa semblança a certs actes semblants que van tenir lloc en algunes no-democràcies del segle XX). I això, no ho dubteu pas, és només el començament.

Les llengües –totes– són per comunicar-se i expressar-se d’una forma única i idiosincràtica generada per les llengües mateixes; cada llengua –en particular gràcies a les seves manifestacions literàries i musicals orals i/o escrites– representa un univers cultural propi que forma part, al seu torn, de la riquesa social de tota la humanitat. El català, com tots els altres idiomes, pertany a qualsevol persona de qualsevol lloc que vulgui descobrir les seves peculiaritats, les seves possibilitats il·limitades... i els seus parlants. Per tant, qualsevol intent d’eliminar una llengua, parcialment o completament, no és només una estratègia política nacionalista (de part de la nació que realment té la paella pel mànec, s’entén). És un crim. I les persones que el cometen, lògicament, són criminals. Només falta que se’ls tracti com a tals.