He tornat a llegir El bell estiu, que s’enceta amb un fulgor que perdura a la memòria: “En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i travessar el carrer per tornar-se boja. Tot era tan bonic, especialment de nit, quan tornaven mortes de cansament i encara esperaven que passés alguna cosa, que es produís un incendi, que nasqués un nen a casa o potser que es fes de dia de sobte i que tothom sortís al carrer i que es pogués continuar caminant fins a arribar als prats de darrere els turons.” Sempre he recordat aquest inici (reproduït en la traducció de Pau Sanchis per a l’editorial Univers) de la novel·la de Cesare Pavese des que vaig llegir-la per primera vegada. Ho vaig fer en un exemplar de l’edició de Proa (traducció de Bonaventura Vallespinosa) que suposo que conservo a la casa on vaig viure amb els pares. Aquell primer cop devia ser en un estiu i aleshores tenia més o menys l’edat, setze anys, de la Ginia, que ocupa el centre del relat, i potser creia com la Tina (“una de la colla que havia sortit coixa de l’hospital i que no tenia res per menjar”) que dormir era una estupidesa i robava temps a l’alegria. En una ciutat no anomenada, que podria ser Torí, envoltada de turons, tan estimats per Pavese, la Ginia, que viu amb el seu germà Severino a la casa dels difunts pares, treballa en un taller tèxtil i volta la resta del temps amb les amigues. Coneix l’Amelia, noia alliberada que fa de model, i se li obre amb ella un món on hi ha diversos pintors. S’enamora d’un, Guido. Les il·lusions (en l’amor, en la vida mateixa) s’esvaeixen amb l’estiu, que aviat acaba i que, amb el pas a l’etapa adulta, es converteix en un temps mític en què sempre era festa i tot era bell.