Dijous, vuit del matí

Mirem-ho des de la perspectiva espanyola i mirada històrica. Tenim l’antecedent Aznar. En aquell moment es varen poder permetre passar del “Pujol, enano, habla castellano” que cantaven a Génova durant la primera hora del recompte electoral, al pacte del Majestic. Liquiden el servei militar obligatori. Donen llum verd a la competència de trànsit per als Mossos. Canvien de nom els governadors civils. El PP dona suport a CiU a Catalunya. S’orquestra la retirada de Vidal Quadras i Aznar parla català en la intimitat. Tot això entre d’altres exquisideses, o no, d’un pacte que va permetre l’alternança en el poder després de catorze anys de govern socialista. Eren temps de devoció autonòmica i de Julio Anguita a IU (21), tercera força d’aquell Congrés, darrere el PSOE (141). Felipe i Anguita no es portaven pas com Sánchez i Díaz. Aznar (156) va ser president per la gràcia de CiU (16), PNB (5) i Coalició Canària (4). L’aritmètica també donava per l’altre cantó. De fet, Carles Puigdemont, aleshores periodista en actiu i militant de base de CDC, es va emprenyar com una mona perquè el seu partit havia obert el camí a Aznar. El 1996 la mesa va ser: 3 PP (inclòs el president), 3 PSOE, 1 IU, 1 CiU i 1 PNB). Ara Puigdemont ens recorda allò que deia l’àvia Neus, que la paciència és la mare de la ciència, i ha donat cita als seus per dijous a les vuit del matí, dues hores abans de la votació. Maquinacions, les justes!