Consciència augmentada

Encara hi ha qui, després d’un dinar amb amics, alça els ulls cap al sos­tre i cal­cula a quant surt per cap. Jo no faig l’esforç amb la panxa plena perquè ja ho fa la cal­cu­la­dora del mòbil. Em passa el mateix amb el cor­rec­tor lingüístic de l’ordi­na­dor que em can­via automàtica­ment els errors, per exem­ple amb el “lingüístic” que, pot­ser per la pro­xi­mi­tat de la dièresi i l’accent, sem­pre pico mala­ment. Cada vegada tenim més eines tec­nològiques a l’abast, que ens faci­li­ten el dia a dia, i això no ens ha de fer necessària­ment més enzes o més gan­duls. Més aviat ens ha de per­me­tre fer la feina de forma més ràpida i segura. Podria ser que el ChatGPT acabi aju­dant els estu­di­ants a assi­mi­lar allò que han d’apren­dre. Com passa quan, a còpia de resu­mir el temari en lle­tra petita per fer-ne xule­tes, aca­ba­ves sabent-te’l. O que el pro­grama ens esti­muli la curi­o­si­tat d’explo­rar qüesti­ons que hagin sor­git durant la cerca i ens faci venir ganes de saber-ne més. Ten­dim a pen­sar que apren­dre és acu­mu­lar infor­mació i conei­xe­ments en el disc dur que tenim allot­jat dins del crani (alguns amb més capa­ci­tat que d’altres). Però, i si tinguéssim la pos­si­bi­li­tat de desar totes les dades que neces­si­tem en un disc dur exte­rior i apren­dre com i per a què fer ser­vir la infor­mació a la qual podem acce­dir? El pro­fes­sor Joan Manuel Tres­ser­ras plan­teja la pos­si­bi­li­tat que esti­guem assis­tint al nai­xe­ment d’una nova huma­ni­tat, un salt en l’evo­lució a par­tir de la tec­no­lo­gia. Que la digi­ta­lit­zació, els algo­rit­mes i la intel·ligència arti­fi­cial alte­ren les nos­tres for­mes d’orga­nit­zació i de comu­ni­cació i, per tant, la cons­trucció de la nos­tra consciència. Una consciència aug­men­tada.

Ima­gino aquesta nova soci­e­tat de consciència aug­men­tada com la de La brúixola dau­rada, la pel·lícula basada en la novel·la de Phi­lip Pull­man on totes les per­so­nes huma­nes com­par­tei­xen vida i ànima amb una mena d’alter ego en forma de mas­cota. A la nos­tra soci­e­tat futura cada per­sona podria estar asso­ci­ada a un robot. Perquè no ens subs­ti­tui­rien sinó que ens dona­rien suport. De fet, ja està pas­sant: màqui­nes que a les fei­nes físiques apre­nen els pro­ces­sos mecànics i a les intel·lec­tu­als, com bus­car i trac­tar les dades. D’aquesta manera no dei­xaríem de tenir feina, sinó que ens con­ver­tiríem en els pla­ni­fi­ca­dors, ges­tors i super­vi­sors de la nos­tra pròpia feina, que faríem amb el suport de la intel·ligència arti­fi­cial per­so­nal. Com les ope­ra­ci­ons quirúrgi­ques que es fan amb braços robòtics de gran pre­cisió i on ningú se li acu­di­ria pres­cin­dir del cirurgià. Pot­ser pen­sa­reu que la des­pesa de dis­tri­bució i man­te­ni­ment d’un robot per per­sona pot ser molt ele­vada. Però, quin seria el cost de dei­xar sense feina i sense pers­pec­tiva de tenir-ne el 80% o més de la població? Quina mena de món apo­calíptic tindríem si aca­bem sent tots subs­tituïts per les màqui­nes?

I, en paral·lel a aquesta nova orga­nit­zació del tre­ball, ima­gino la consciència aug­men­tada com una opor­tu­ni­tat per fer una soci­e­tat més justa i equi­li­brada. En els països avançats hem acon­se­guit ofe­rir edu­cació i salut a tota la població. El pas següent en aquesta soci­e­tat evo­lu­ci­o­nada, la pròxima revo­lució, ha de ser fer des­a­parèixer el risc de pobresa. I no és una uto­pia. La Fun­dació Irla ha publi­cat un estudi dels inves­ti­ga­dors Jordi Arca­rons, Daniel Raventós i Lluís Tor­rents que mos­tra la via­bi­li­tat d’una renda bàsica euro­pea. Una assig­nació monetària indi­vi­dual, incon­di­ci­o­nal i uni­ver­sal per a la població de la UE esta­blerta a par­tir del llin­dar de risc de pobresa de cada estat i finançada mit­jançant l’impost de la renda i l’esta­bli­ment de dos impos­tos nous, sobre la riquesa i sobre el car­boni. Hi ha regi­ons i països del nos­tre entorn que estan anant jus­ta­ment en direcció contrària, tra­ient els impos­tos a les grans for­tu­nes en nom de la lli­ber­tat. Una lli­ber­tat a la qual no posen cognom i que tots sabem que es diu lli­ber­tat de mer­cat. Lli­ber­tat per als més rics, perquè, com afir­men els matei­xos autors de l’estudi sobre la renda bàsica, les per­so­nes pobres no poden ser lliu­res. Arri­bar-hi, doncs, és una opció política, no una uto­pia. Això sí, és una pos­si­bi­li­tat a la qual només podem aspi­rar les per­so­nes afor­tu­na­des que viat­gem en pri­mera classe en el Tita­nic que, per cert, gas­tava un munt de tones diàries de carbó per nave­gar. Perquè, amb robots o sense, temo que els que viuen a sota, a les tri­pes del vai­xell de luxe que és la UE, es con­ti­nu­a­ran ofe­gant. I no els hauríem de retreure que inten­tin pujar a coberta.