Una proposta

La policia de Guatemala ha descobert una escola de lladres. Quatre professors donaven classe a deu joves alumnes.

Jo trobo que això fa molta falta, francament. Tal com estan les coses, cal organitzar la professió, i no tolerar ni un dia més el desordre i la manca de seriositat dels qui exerceixen un ofici tan antic.

Abans de tot, el títol. Avui que per a fer qualsevol cosa cal tenir el títol, com és possible que es permeti la indocumentació de lladres i atracadors? Quan sortirà el decret de creació de la Facultat de Ciències de la Delinqüència? Jo no puc fer d’aparellador, de dentista –ni de periodista no puc fer– perquè no tinc títol, però en canvi puc fer de lladre; sense títol no podria conduir un cotxe, sense llicència no puc pescar truites de riu, però puc agafar un ganivet de la cuina i anar per feina. Això s’ha d’acabar. Perquè algú tingui dret a ésser qualificat de lladre haurà de seguir cinc cursos, com qualsevol carrera mínimament decent; dos cursos generals, sobre matèries bàsiques –filosofia de la propietat, psicologia de l’infractor social, dret penal, etc.– i tres cursos d’especialització, que l’estudiant triarà segons la seva vocació i les seves aptituds: alta delinqüència comercial, delinqüència amb armes reglamentàries, delinqüència d’habilitat manual, etc.

A més de l’aspecte acadèmic –que inclourà les corresponents pràctiques– serà molt important regular l’exercici de la professió. No pot ser que, com passa avui dia, en un xamfrà t’assalti un atracador i al cap de quatre passes te’n trobis un altre. Una certa jurisdicció territorial, com es fa amb les farmàcies, és indispensable; l’atribució de sectors de treball assegurarà, d’una banda, la feina, i de l’altra donarà garanties al ciutadà. De la mateixa manera que es vol imposar el guàrdia de barri, s’ha d’arribar a crear el lladre de barri, en benefici de l’harmonia i la convivència que tots desitgem. No seria gens difícil establir un torn i saber quin dia et toca lladre i ens estalviaríem esglais injustificats i precaucions inútils.

Un altre aspecte positiu que tindria la facultat seria barrar el pas a l’intrusisme. Quan caus en mans d’un atracador que no està prou preparat t’exposes al pitjor: que quan et roba t’insulti, o no sàpiga distingir entre una joia o una bijuteria de no res però que té un valor sentimental, o no tingui la dignitat professional de retornar-te la documentació. Si el lladre ens ensenyés el seu títol, abans d’assaltar-nos, ens tranquil·litzaríem molt, i ens deixaríem “operar” amb la confiança que sempre proporciona un tècnic acreditat.

Tot arribarà, espero. Perquè d’altra banda no és just que tot això de la selectivitat, la burocràcia, les assegurances socials, els arbitris, les llicències fiscals, etc., siguin desgràcies que només afecten els ciutadans honrats.