Banquetitis

La notícia té un aspecte polític i un aspecte social o de costums.

Com que una gent molt de dretes de Tortosa, en part lligada als antics ajuntaments, criticava els sous que cobren l’alcalde i els regidors actuals, aquests ciutadans se n’han cansat i han decidit de fer una primera i petita investigació sobre com despenien els diners els membres de la corporació anterior. I ha resultat que l’últim ajuntament no democràtic es gastà, només en un any, el 1978, 1.127.542 pessetes en àpats i banquets que pagava el poble. Els criticaires dels sous actuals han preferit no burxar més, no fos cas, suposo, que la investigació continués en altres terrenys.

Jo crec que qui administra uns béns ha de cobrar per la seva feina, i administrar un municipi no ha d’ésser una excepció, ben al contrari: cal cobrar una quantitat prou satisfactòria perquè es pugui exigir, en correspondència, un rigor i una netedat totals. Després de tants anys de compensacions “indirectes”, típiques de la corrupció de tots els règims autoritaris, és necessari que els diners es moguin a la llum del dia. Hi ha qui no ho acaba d’entendre, és clar...

L’altre aspecte és que s’arribin a despendre tants diners en menjar. El banquetisme ha estat un esport al qual una colla de ciutadans s’han dedicat amb un entusiasme sense desmai. I val a dir que, de motius per a defallir, n’hi havia, i molts. Gent que no és capaç d’aguantar cinc minuts una música clàssica o un llibre literari, gent que es cansa ben aviat de tot, tenia l’estranya virtut de resistir tres hores en una cadira, amb la penitència, per escreix, d’haver-se d’enfrontar amb el brou de sempre, els filets de llenguado de sempre, el menú estàndard de sempre, tan mal cuinat com de costum. A més a més, els parèntesis d’espera entre plat i plat, les converses forçades amb els veïns –sovint no triats, sinó obligats o protocol·laris– i els inevitables discursets dels qui “no eren oradors” i tenien un gran interès a demostrar-ho.

I tot això costava una pila de duros!

El més pintoresc de tot és que els banquetistes hi anaven sense cap fe, i si els fèieu confessar, d’un a un, tots expressaven la seva manca d’il·lusió. No sé quina mena de destí implacable, doncs, ha arrossegat una colla de ciutadans d’aquest país a la cerimònia de l’àpat comunitari més convencional, feixuc i inútil.

Sembla que amb la democràcia s’ha reduït la inflació banquetària oficial i paraoficial, i allò d’“avui tinc un banquet” ja no “vesteix” ni és un signe de prosperitat. L’economia pública i els estómacs privats hi sortiran guanyant.