Si estudiem els moviments independentistes més importants que s’han produït arreu del món, trobarem un patró similar que ens mostra que esdeveniments impredictibles solen ser els factors més importants per determinar el seu èxit. És a dir, que si bé els moviments independentistes no poden controlar totes les condicions que contribuirien al seu triomf, poden aprofitar els moments oportuns, si estan atents.

Jo sempre torno a la independència dels Estats Units perquè la seva victòria era poc probable. L’imperi Britànic era molt potent i l’Amèrica del Nord era un batibull d’identitats poc o gens cohesionades. El moviment independentista va activar-se menys d’una dècada abans que esclatés la guerra que va guanyar, i el resultat va ser un sistema polític republicà heterogeni que tenia pocs precedents, però que es va convertir en un model global en els segles següents. La nació que va sorgir de la revolució americana va esdevenir una potència econòmica i militar mundial malgrat les enormes contradiccions sobre les quals es va construir, com són l’aniquilació física i moral dels nadius i l’esclavatge. Per què? Perquè va tenir un bon lideratge, el dels anomenats “pares fundadors” de la nació, set o quinze si considerem els que signen la declaració d’independència. Pares fundadors que van saber aglutinar la diferència amb un somni que aquesta declaració sintetitza en un concepte tan simple com és el dret a la felicitat.

Va tenir el seu moment impredictible? La revolució americana va ser un esdeveniment complex i polièdric, i hi va haver diversos moments imprevisibles que van tenir un paper crucial en la configuració del seu resultat. Un d’aquests moments va ser la batalla de Saratoga, un punt d’inflexió que va demostrar que les incipients forces nord-americanes podien derrotar l’exèrcit britànic, considerat imbatible.

Com ja he dit i n’estic convençuda, per maximitzar el potencial d’un bon resultat, les poblacions i els lideratges que consideren la independència haurien d’estar atents als moments oportuns. Sovint, quan tot sembla que va malament, de sobte, canvia. Un exemple és el del president espanyol negociant amb el president català a l’exili, que anomenava pròfug, i el PP, que no troba contradictori amb el 155 un apropament a Junts i que possiblement hagi de negociar cara a cara amb qui va empresonar, i només la possibilitat de fer-ho ja és una batalla guanyada.

El cas és que les eleccions del 23-J van crear un d’aquests moments oportuns i impredictibles. El 26 i el 27 de setembre el PP no podrà governar si no hi ha un mercadeig vergonyós per aconseguir els quatre vots que li manquen, cosa que no seria ni estranya ni excepcional malgrat ser una traïció als votants i, per tant, una anomalia democràtica greu. I pel que fa al PSOE, haurà d’acceptar una amnistia, i per no ferir susceptibilitats dins les seves files podria fent algun tipus de joc de mans tipus l’amnistia del 78 amnistiant qui va posar les urnes i va votar i qui ho va impedir amb violència. A més a més, haurà d’acceptar l’autodeterminació, és a dir, un referèndum, que barons i bases no permetran.

No tinc una bola de vidre, però intueixo que, o bé hi haurà tamayazo, o bé hi haurà repetició d’eleccions el 14 de gener, perquè ni el PP ni el PSOE poden acceptar, de moment, les condicions que planteja Junts. Espero que no governi el PSOE perquè s’hagi claudicat. I creuo els dits perquè Junts i si és possible ERC es mantinguin ferms perquè és el que els seus votants els han demanat.

També, abans, el 19 de setembre, sabrem si Pedro Sánchez ha fet el triler, una especialitat del PSOE, i ha pactat que un país tercer, França, per exemple, s’oposi a obrir les portes de la Unió Europea al català, al basc i al gallec. No oblidem que l’any 2004 Rodríguez Zapatero va obtenir els vots d’ERC per ser investit a canvi de comprometre’s a fer possible que el català fos reconegut per la constitució europea que es debatia en aquells moments. No ho va complir.

El que faciN Sánchez o Feijóo no em preocupa, m’amoïna el que puguin o no puguin fer els partits independentistes perquè o bé significarà que hem guanyat una batalla important, hem recuperat el lideratge del president a l’exili i hem demostrat que en David pot posar les coses difícils a en Goliat, o bé el sentiment de traïció i l’esvoranc de l’independentisme amb els partits que diuen que el representen serà insalvable.

Tot és una aposta, però els jugadors astuts fan el que poden per millorar les seves possibilitats. I en principi tenim un jugador astut i un moment oportú. Espero que sàpiga aprofitar-ho perquè, si no ho fa, serà el suïcidi polític seu i del seu partit.