Independència sense estratègia?

Des de l’inde­pen­den­tisme s’ha obert un debat sobre què hau­ria de fer Junts amb relació a la votació del pre­si­dent espa­nyol. En situ­a­ci­ons ante­ri­ors sem­blants ja hem vist el que ha fet ERC. Argu­men­tant que calia “ampliar la base”, va virar la seva estratègia par­ti­dista cap a pac­tar amb qui ens havia repri­mit. Va acon­se­guir uns indults par­ci­als, una subs­ti­tució del delicte de sedició per un de desor­dres públics agreu­jats, i el suport del PSOE al pres­su­post del seu govern mino­ri­tari. A canvi va sig­nar que l’única uni­la­te­ra­li­tat que aca­ten és l’espa­nyola. En els dar­rers resul­tats elec­to­rals han com­pro­vat que l’única base ampli­ada ha estat la del PSOE. No és estrany que des de l’inde­pen­den­tisme es vegi amb recel els pos­si­bles pac­tes de Junts amb el PSOE. Però de moment no és just que s’hi pro­jecti l’estratègia ante­rior. Junts no ha fet cap renúncia estratègica i ha acon­se­guit –cal veure’n l’apli­cació en pocs dies– que el català entri al Congrés i al Par­la­ment Euro­peu. Sem­bla que l’amnis­tia pot esde­ve­nir un fet imme­diat si l’acord tira enda­vant. Però la pers­pec­tiva can­via en la con­dició de pac­tar un referèndum. Un sec­tor de l’inde­pen­den­tisme reclama que, com que ja el vam fer, s’exi­geixi al govern espa­nyol que n’apli­qui el resul­tat. L’argu­ment té tanta lògica en el paper com absur­di­tat en la rea­li­tat. Els por­ta­veus d’aquesta estratègia reco­nei­xen que “blo­que­jar” no és cap estratègia en si mateixa. Per sen­tit comú seria par­tidària de pac­tar allò que ens reforci lingüísti­ca­ment, política­ment i econòmica­ment, però sense fer cap renúncia al dret a l’auto­de­ter­mi­nació ni accep­tar suc­ce­da­nis. Per exem­ple, obte­nir la gestió dels impos­tos per evi­tar els sis­temàtics incom­pli­ments.