Acabo de parlar amb una amiga que ha perdut fa poc algú molt estimat. Des que s’ha quedat sola, ha deixat de sentir-se a gust als llocs que li pertanyien de la casa, el pati, la cuina, la saleta d’estar, i es passa el dia al pis de dalt, a l’estudi on ell treballava, posant ordre a les coses que hi tenia, meravellant-se de la circularitat dels records, de les jugades mestres de l’atzar. Hi ha trobat les cartes que s’escrivien quan tot just es van conèixer, fotografies que havia oblidat on surten tots dos encara cohibits davant la presència de l’altre. Fins i tot les notetes que es deixaven al moble del rebedor quan ja hi havia els fills i els horaris no els coincidien. Des que ell ja no hi és, viu la vida d’ell, i els geranis es marceixen als testos, menja amb desgana del plat que ja no pot compartir i ha deixat de llegir les novel·les que abans li agradaven. No eren les que llegia ell. Li dic que ha de tornar a conquerir els seus racons de casa, que ha de tirar endavant i coses així, per parar el cop, perquè no se’m desfaci aquí davant i hagi de recollir-ne els trossets per sota la taula. Em perdona que sigui convencional, fins i tot quan li dic: “No sé què dir-te.” Però sí que ho sé. Estàs trista, estàs perduda, et costarà refer-te, i què? Ningú no té cap dret a privar-te del dolor que sents.