Tribuna
L’amnistia que no hi haurà
Falten molts dies perquè s’acabi el procés de negociacions entre el PSOE i el partits que li poden assegurar una majoria parlamentària per governar, entre els quals, ERC i Junts. Per tant, falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Un xiclet que tothom es posa a la boca, que tothom mastega i que, mentre no l’escupin, a tot estirar, farà una gran bombolla: per més temps que falti i per més coses que ens manqui saber de tot el que uns i altres parlen, negocien i masteguen, ens arriscarem a dir per endavant que la desconfiança en una amnistia resolutiva és absoluta.
Fins a la primavera, pot durar aquest serial. Ara mateix, el PSOE no té cap intenció a pronunciar-se sobre aquesta qüestió. No es tracta, només, del silenci i de la discreció exemplars que haurien d’acompanyar qualsevol negociació política. No en diuen res en concret i es parapeten darrere del recurrent comodí de la Constitució perquè els va molt bé que sigui un tema de llarg recorregut. I no només perquè sigui complex teixir un acord d’aquestes característiques que després desemboqui en un text legislatiu i en un nou marc polític, sinó, sobretot, perquè amb aquesta excusa poden fer durar el xiclet fins que es resolgui la incògnita de qui aconseguirà més suports per governar Espanya, cosa que, en vista de com van les coses, podria no succeir fins entrat el 2024.
De Núñez a Sánchez. Un cop designat Feijóo com a candidat, el calendari ja corre i, tant pels números com per les posicions que s’han manifestat, el líder del PP no podrà aconseguir el suport majoritari de la cambra sense una tamayada ni sense l’escàndol que una facècia d’aquestes característiques comportaria. Si això passés, s’hauria acabat el debat sobre l’amnistia. I si no passa, llavors serà Pedro Sánchez qui haurà de fer valer les seves aspiracions. Però, en aquelles dates probables, és summament difícil que l’amnistia i el calendari per a l’exercici de l’autodeterminació estiguin prou definits per a obtenir el sí del tots els partits independentistes ni prou madurs i digerits per ser assumits per les legions socialistes. Malgrat això, Pedro Sánchez podria córrer el risc de presentar igualment la candidatura a la presidència del govern espanyol perquè en el seu estil polític hi encaixa perfectament fer-se veure com a dialogant i possibilista i fer veure els altres com uns obstinats torracollons que només volen dificultar el progrés d’Espanya que el PSOE es pensa que duu de bracet. Si li surt bé amb altres trumfos, dòmino, i si no, amb aquestes cartes i el darrer torn de paraula que l’afavoreixen, tornaria a les urnes buscant una segona oportunitat.
La segona ronda de l’amnistia podria arribar després de Reis i allargar-se durant tot el calendari de constitució de les cambres i d’elecció del president del govern, si el PSOE i Sumar mantinguessin la necessitat d’obtenir una majoria parlamentària afegint els vots dels diputats independentistes catalans. Si no es donés aquest cas, per una majoria conservadora o per una majoria de centre-esquerra que no necessités el suport dels qui posen l’amnistia i l’autodeterminació com a condicions per al pacte, s’hauria acabat el xiclet i petaria el globus. En el primer supòsit, que sembla el més probable tal com es mouen les masses electorals, la bombolla de l’amnistia es tornaria a inflar i llavors, amb la perspectiva que una falta d’entesa aboqués a una tercera convocatòria electoral, vindrien el pes de les responsabilitats per a les forces independentistes i Don Pedro amb les rebaixes per acabar configurant un pacte d’emergència que transformi allò que havia de ser una amnistia en algun artefacte legal que resolgui i maquilli situacions puntuals. Què faran llavors les forces independentistes, ja són figues d’un altre paner.
No ens Fem mala sang. El que ens interessa remarcar aquí és que l’amnistia, en els termes amb què es debat avui públicament en els mitjans de comunicació, té poques possibilitats de reeixir perquè són molts i molt espessos els filtres cerebrals, hepàtics i testiculars que ha de passar abans no prengui cos en la consciència política dels partits espanyols majoritaris i, sobretot, en l’electorat espanyol, dominat i obtusament dirigit per una secular tradició d’anticatalanisme. I això vol dir que no ens hem de fer mala sang especulant si ha d’incloure o no els policies repressors, si s’ha de negociar juntament o separadament del dret a l’autodeterminació o si ha d’incloure casos tangencials com el de Laura Borràs. Tot això és com vendre el peix abans de tenir-lo al cove i, precisament, la disputa pels beneficis d’aquest cove és el que ens està fent renyir els uns amb els altres.