Aquest 15 de setembre farà 50 anys de l’assassinat, amb un sadisme indescriptible, del cantautor Víctor Jara. El penós aniversari ha coincidit amb el final del llarg procés que ha condemnat definitivament set militars de la dictadura de Pinochet (1973-1990) que van perpetrar el crim, tots ja molt vellets però que no per això evadiran la presó, excepte un que s’ha suïcidat just abans de ser detingut (a l’infern sia). La justícia xilena ha sigut lenta, sí, però efectiva per passar comptes amb la repressió del règim feixista. Mentrestant, a Espanya, on sempre s’han mirat les democràcies llatinoamericanes amb menysteniment, continuem esperant mesures de càstig als botxins franquistes, que han anat morint tranquil·lament al llit i els que encara viuen saben que també ho podran fer perquè les seves mans tacades de sang no hi ha jutge ni governant que gosi denunciar-les. Una impunitat que fins i tot ha tingut el beneplàcit d’alguns sectors de les elits de l’esquerra amb el covard lema que la merda com més es remena més pudor fa. Ara tots celebren la reparació de Víctor Jara gairebé com una victòria pròpia, però han estat incapaços de moure cel i terra ibèrica per ni tan sols, per posar un de milers d’exemples, trobar el lloc on està enterrat Lorca.