Deia Felipe González que els ex són com gerros xinesos, bonics, però que ningú sap on posar-los perquè no facin nosa. El principal problema dels ex és que es resisteixen a ser-ho. Que, un cop passat el seu moment, volen continuar fent valer la influència sobre els actuals dirigents. Ho veiem amb Felipe González, amb Alfonso Guerra, amb Ramón Jáuregui... tots ells en contra de l’amnistia que el PSOE i Sumar estan disposats a abordar en les converses amb Junts i ERC per a la possible investidura de Pedro Sánchez. José María Aznar també entra dins de la categoria. L’ara president de la Fundació FAES no només s’oposa a la possible llei, sinó que ha fet una crida a la mobilització “institucional i cívica” per intentar frenar-la, una apel·lació que li ha valgut l’acusació de “colpista”per part del PSOE. La gran qüestió amb els ex és el cas que els fan els respectius partits. Mentre els socialistes fan l’orni a les veus contràries dels seus històrics contra l’amnistia, els populars s’han agafat immediatament a la proposta de l’expresident del govern espanyol. La decisió del PP, legítima, situa, de nou, en una posició delicada l’actual president. Alberto Núñez Feijóo, amb evidents dificultats amb el lideratge al capdavant de la formació i sentint l’alè al clatell d’Isabel Díaz Ayuso, actua a remolc de l’expresident. I, si bé és cert que li pot convenir, en el cas que la mobilització no funcionés, també el fa veure com un líder amb estratègia erràtica, amb poca iniciativa, agafat de bracet d’Aznar i, sobretot, més a l’oposició que no a La Moncloa, on en teoria aspira a arribar.