M’agradava la paraula plumier. En deia fins i tot de l’estoig de roba on hi portava el llapis, l’afilador Puntax i la goma d’esborrar, però no pas cap ploma ni plomí, ni el pot amb la tinta d’aquell blau fondo com el d’una sang de mar, que havien estat estris familiars per als grans i que nosaltres ja no fèiem servir. M’havia agradat tant, aquella paraula, que un curs vaig proveir-me’n d’un de veritat, de fusta sense polir, que aniria envernissant de suor i polsim de grafit, amb una incisió de la mida d’una ungla per poder-lo obrir i que vaig ultratjar enganxant-hi una calcomania crec que de Mazinger Z o la Heidi. La mainada de finals dels setanta teníem un peu allà i un altre aquí: al món d’escassetat dels pares, que professaven un amor reverencial pels objectes que guardaven un vincle amb la vida que no havien pogut tenir, i a la terra de promissió que prometien la democràcia reconquerida, els nous hàbits de consum, la televisió en color i l’escolarització universal. Ens encuriosien les coses antigues, però havíem tastat el verí de la novetat i trobàvem irresistible l’olor dels llibres acabats d’estrenar, que fullejàvem amb avidesa abans de tornar a les classes, i aquella mica de cotó que a les capses de les ceres feia de separador perquè no es barregessin els colors. La mainada d’avui, en canvi, no sent cap lligam amb el nostre món. Plumier els sona a llengua morta, fins i tot escriptori, que associen a un moble anacrònic i quasi malvat. N’acabo de muntar un per al meu fill. Se’l mira dos segons, em diu “està bé” i continua jugant amb el mòbil. Cada vegada estem més sols amb les nostres relíquies.