“Sempre s’ha tirat sorra al damunt del centre d’art Santa Mònica.” Recupero el titular de l’entrevista que vaig fer el 2019 a Josep Miquel Garcia, el primer director de la institució del capdavall de la Rambla, creada el 1986. Tots els canvis de direcció i de model (després de Garcia van fer-hi feines Ferran Barenblit, Vicenç Altaió, Jaume Reus i, actualment, Enric Puig) han estat traumàtics, però l’activitat, amb encerts i errors, no s’ha interromput. I tota conforma un llegat que ara m’assabento per Fina Duran, excoordinadora d’exposicions de l’espai (1987-2017), que fa nosa. Duran ha publicat un article a El Temps de les Arts en què denuncia que s’ha desmantellat la petita sala on es conservaven els catàlegs, els llibres i els dossiers de les exposicions programades durant aquestes quatre dècades, i tot per destinar-la a magatzem d’aparells audiovisuals. A qui molesta la història de Santa Mònica? El centre no ha tardat a respondre en un comunicat que no s’ha llençat res, que part de la documentació de l’arxiu intern s’ha digitalitzat i que els originals en paper es preservaran a partir d’ara a l’Arxiu Central del Departament de Cultura. Que em perdonin la desconfiança però és que n’hem vist perdre molts, de llençols, en bugades similars.