Durant el seu període com a eurodiputat per Iniciativa per Catalunya-Verds, del 2004 al 2014, Raül Romeva va ser el membre de l’Eurocambra més actiu, amb més de 1.600 intervencions. Un dels seus treballs va ser intentar que el català fos llengua oficial de la Unió Europea. Si no ho recordo malament, Romeva va explicar que s’havia acostat a l’independentisme (de fet, fins en la seva declaració al judici per l’1 d’octubre va dir: “Ni sé si soc independentista, més aviat diria que estic independentista”) perquè es va adonar que l’Estat que més feia per impedir l’oficialitat europea del català era l’espanyol.

Podria considerar-se que, malgrat totes les declaracions hipòcrites sobre la riquesa lingüística i cultural de l’Estat espanyol, aquest es posa en evidència cada dia permetent, si no abonant, tanta agressivitat contra el fet que, simplement, el català existeixi i pugui continuar existint a Catalunya. Tanmateix, les circumstàncies polítiques (i és així que certes negociacions demostren que són possibles coses que es deia que no ho eren) han fet que, finalment, el català (com el gallec i el basc) pugui parlar-se al Congrés dels Diputats espanyol. I fins també que el govern espanyol hagi proposat el català com a llengua oficial de la UE. La decisió, però, ha estat ajornada perquè uns quants estats han demanat més temps. Potser el govern espanyol no hi ha posat prou interès, però, com també deu saber molt bé Romeva, Europa, sigui més, sigui menys, sempre decep. I no se sap mai qui ho farà més: podia pensar-se que França faria justícia a la seva tradició contrària a les llengües minoritàries (sobretot les pròpies, reduïdes a patois), però resulta que Finlàndia encara hi pot posar més obstacles: en català, això sí.