Atenció al tipisme

Al dar­rer but­lletí inte­rior dels Semi­na­ris de la Dele­gació d’Ense­nya­ment Català, d’Òmnium Cul­tu­ral, Ernest Saba­ter anota algu­nes refle­xi­ons soci­o­lingüísti­ques força atrac­ti­ves; al seu enten­dre, tenim com a poble una incli­nació malal­tissa a cons­truir un llen­guatge ensu­crat, ide­a­lit­za­dor i des­fi­gu­ra­dor de la rea­li­tat. És una tendència que vin­dria ja del temps de la Renai­xença, quan un cert nom­bre d’autors es decan­tava sovint per arcais­mes i mots enre­ves­sats, als quals es dona­ven sig­ni­fi­ca­ci­ons que podríem qua­li­fi­car de “patriòtico-entra­nya­bles”.

Parla Enric Saba­ter de l’Onze de Setem­bre, que no tenia altre nom que el de la seva data i que “d’uns anys ençà ha estat bate­jat amb l’ensu­crat mot de “Diada” i obse­quiat pel gremi “pro­vin­cial” de pas­tis­se­ria, con­fi­te­ria i “bolle­ria” (!) amb una lle­po­lia més ensu­crada encara: “El pastís de la Diada””.

Refusa també que la ban­dera cata­lana, com a cosa menor i pròpia d’orfe­ons, esbarts i pen­ja­re­lles, s’hagi con­ver­tit en la “senyera” i, pel que fa a l’expressió “con­se­ller en cap”, que alguns vol­drien apli­car al càrrec de cap del govern de la Gene­ra­li­tat, si aquest arriba a exis­tir com a equi­va­lent al de pri­mer minis­tre, fa saber que aquest títol és el cor­res­po­nent al muni­cipi bar­ce­loní i equi­va­lent a l’actual alcalde. “Totes aques­tes mani­fes­ta­ci­ons ens hau­rien de fer pen­sar una mica i veure si és que de debò, quan diem “som una nació”, ens com­por­tem col·lec­ti­va­ment com a tal. I les naci­ons tenen ban­dera, govern i minis­tres i una llen­gua ofi­cial... i mol­tes coses més; però si accep­tem el terme “naci­o­na­li­tat” no com a adjec­tiu de per­ti­nença a una nació, sinó com un subs­ti­tu­tiu infe­rior, tin­drem “senye­res”, “dia­des”, “con­se­llers”, en/amb cap o sense, llen­gua “pròpia”... i un bé de Déu de som­riu­res i de copets a l’esquena”.

Esti­guem d’acord o no amb totes aques­tes coses, i d’altres, que diu Ernest Saba­ter, no hi ha dubte que plan­teja una qüestió deli­cada i actual: la fri­vo­lit­zació de la cata­la­ni­tat. Si la Gene­ra­li­tat arriba a fun­ci­o­nar com cal, haurà de vet­llar rigo­ro­sa­ment l’ús dels símbols i el llen­guatge. Hem de “des­folk­lo­rit­zar” la ban­dera, hem d’evi­tar que les qua­tre bar­res apa­re­guin en els segells dels “amics de les xeme­ne­ies” o en el paper de car­tes d’una enti­tat qual­se­vol: caldrà fer enten­dre que l’home­natge a un pin­tor o a un ciclista no s’ha d’aca­bar can­tant “Els sega­dors”.

Con­fio que algun dia serem una nació seri­osa, i ales­ho­res ens podrem per­me­tre de posar els nos­tres colors en un porró; men­tres­tant hem de pro­cu­rar que la men­ta­li­tat naci­o­nal no quedi des­vir­tu­ada pel “tipisme”, que és una forma de suïcidi –molt “cofoi” i molt “nos­trat”, això sí.