El català, una anomalia històrica

Aquest any la commemoració del Dia Europeu de les Llengües arriba en un moment decisiu en la lluita per assolir l’oficialitat del català a la Unió Europea. L’inici del procés que ha de fer possible aquesta fita ja és un fet destacable, atès que és la primera vegada que l’Estat espanyol ha demanat al Consell de la Unió Europea el reconeixement del català com a llengua oficial.

La decisió final ha quedat ajornada, però el procés ha arrencat i anem pel camí de resoldre el cas singular de la llengua catalana, l’única llengua amb més de deu milions de parlants que no és oficial a la UE. Fins ara, de fet, ni tan sols és considerada llengua de treball i només té cert reconeixement com a llengua de comunicació de les institucions amb els ciutadans. Per tant, l’oficialitat ha de posar fi a una anomalia històrica.

L’actual govern espanyol en funcions ha canviat de posició 38 anys després d’entrar a la UE. Ho ha fet com a conseqüència directa del compromís adquirit amb Junts per Catalunya en el marc de l’acord per a la presidència de la mesa del Congrés de Diputats. Un compromís basat més en la necessitat que en la convicció, ja que és fruit de les mateixes urgències aritmètiques del PSOE que han permès, també, la utilització sense restriccions del català al Congrés, una circumstància que semblava igualment impossible i que s’ha d’entendre com un pas previ necessari, però que no és comparable amb l’oficialitat del català a Europa, una fita de la qual es desprenen molts beneficis directes i indirectes per a la llengua i per a tots els parlants del domini lingüístic. Els més evidents són els relacionats amb la protecció jurídica, ja que les llengües no oficials corren el risc de ser discriminades en els textos legals que estableixen usos lingüístics en àmbits diversos. Però també cal destacar l’ús de ple dret del català en totes les institucions de la UE, tant per part dels ciutadans com en les intervencions dels diputats al Parlament Europeu, i el prestigi extern i intern que, sens dubte, ha d’esdevenir un estímul per a la creació de tota mena de continguts i per a la projecció de la llengua catalana.

El fet que el català sigui oficial a la Unió Europea ha d’erradicar els impulsos que miren de reduir-ne la presència pública i ha d’esdevenir un potent escut contra les agressions polítiques, judicials, mediàtiques i intel·lectuals dels qui s’escarrassen a menystenir la llengua pròpia de Catalunya perquè volen que sigui una llengua cada cop més minoritzada. L’objectiu és, precisament, que els efectes protectors del nou estatus contribueixin a superar les dificultats que molts parlants catalans pateixen per la vulneració quotidiana dels seus drets lingüístics.

L’oficialitat del català a la Unió Europea ha de ser, doncs, un pas endavant per a la nostra llengua i per tant, un pas que anticipa el fet de ser estat. Un pas endavant per a la nació, per a la nació completa; un pas endavant per als Països Catalans. Però s’ha de concebre, també, com un pas endavant per a Europa, perquè ha de permetre avançar en el respecte per la diversitat, que és la seva principal riquesa. El projecte europeu ha de parlar, també, català.