Els discursos del president Aragonès i del cap de l’oposició i candidat a la presidència del govern de l’Estat Feijóo denotaven ahir impotència, perquè no poden controlar ni gestionaran el que succeirà políticament remarcable els pròxims mesos a Catalunya i l’Estat, ja que els actors principals seran Sánchez i Puigdemont. També solitud, perquè el govern en minoria no pot “acompanyar” gaire les demandes de la ciutadania sense més suport polític, i el PP estatal només troba suport en Vox. I finalment, estretor de mires, perquè Aragonès ja només aspira a acabar la legislatura i Feijóo a seguir liderant el seu partit i l’oposició, i que no el devori ja Díaz Ayuso. Perquè el protagonisme del debat de política general va quedar eclipsat en començar el d’investidura, més i tot quan Feijóo no va trigar ni un minut a abordar la qüestió de Catalunya i l’amnistia, i el va tancar amb Rufián i Nogueras. Un Feijóo que no va aclarir gaire què proposa la dreta per a l’Estat com per ser designat candidat a la presidència, més enllà de qüestionar el pacte per l’amnistia i el territorial que negocien tota la resta de partits de l’hemicicle per d’aquí a unes setmanes. Entre altres coses, perquè el futur polític dependrà del pacte que puguin segellar Junts i Puigdemont amb el PSOE de Sánchez, i de la “valentia” de tots dos, admetia ahir Aragonès. I també, en alguna mesura, de la resistència del PNB a les temptacions que li vagin arribant de la dreta.

La jugada del PSOE cedint la resposta al sorneguer Puente confirma que el repte actual de Feijóo és consolidar-se com a líder de la dreta. El d’Aragonès i ERC és fer-se valer en la negociació, i per això gesticulen amb l’amnistia i l’autodeterminació. Fins al punt que si fa setmanes Sánchez semblava obligat a cedir davant Junts, veient l’evolució del PP amb la recuperació socialista en les expectatives de vot i l’enfonsament del PP, ara sembla més disposat a esperar esdeveniments i anar falcant les llengües a Europa i el Congrés. I que avui no s’esdevingui cap tamayazo.