Inici de càntic en el temple

Fa més de vint-i-cinc que cada octu­bre arriba, pun­tual, el ritual. No per això la cele­bració és menys espe­rada ni els feli­gre­sos hem per­dut un pol­sim de moti­vació. Ser­veixi doncs aquest titu­lar, amb el permís del poeta de Sinera i del seu por­ta­veu de Xàtiva, per donar la ben­vin­guda a una nova tem­po­rada del Sun­set Jazz Club de Girona. Un tem­ple, sí, perquè això és el que repre­senta un club per al veri­ta­ble afi­ci­o­nat al jazz. No per caprici o per desig­nació con­fes­si­o­nal, sinó perquè ho ha escrit la pròpia història des dels matei­xos orígens d’aquesta expressió musi­cal. Ha estat en aquests covat­xols de pocs metres qua­drats on els màxims artífexs de la síncope i la impro­vi­sació s’han fet gegants i han con­ce­dit una iden­ti­tat par­ti­cu­lar a ciu­tats sen­ce­res com Nova Orle­ans, París, Nova York, Chi­cago o Copen­ha­guen. Reduc­tes d’apa­rença insig­ni­fi­cant i ridícules dimen­si­ons, que han esde­vin­gut indrets de vene­ració suprema després que colos­sos com Arms­trong, Parker, Dex­ter, Tete o Col­trane dei­xes­sin les parets impreg­na­des del seu alè. Noms com el Pre­ser­va­tion Hall, el Village Van­guard, el Blue Note, el Ron­nie Scott’s, Le Caveau de la Huc­hette i, més pro­pers a nosal­tres, el Jam­bo­ree o la Nova Jazz Cava han estat els tes­ti­mo­nis excep­ci­o­nals de les millors ses­si­ons que hagi pogut pro­cu­rar aquesta música que ano­me­nem jazz. Doncs en la mateixa lliga, i situat des de fa uns anys en posició de Cham­pi­ons, es troba el Sun­set Jazz Club. Qui sap, pot­ser algun dia aquesta con­dició gua­nyada per mèrits pro­pis li ser­virà per homo­lo­gar la seva acti­vi­tat com un espai cul­tu­ral que aporta riquesa i diver­si­tat a la ciu­tat, en lloc d’un bar de copes amb llicència per fer música en directe. I això li supo­sarà un tracte d’igual a igual amb altres equi­pa­ments, pre­ci­sa­ment afa­vo­rits sota el pre­text de tenir el mateix propòsit. Noms com Lau­rent Coq, Jerry Ber­gonzi, Jus­tin Faulk­ner, Tony Tixier, Dena DeRose o Jesse Davis, per esco­llir-ne només alguns dels que obren tem­po­rada, són sufi­ci­ent aval per situar en l’octava més alta aquest inici de càntic. Pro­pos­tes a les quals s’han d’afe­gir les des­ti­na­des, amb simi­lar cri­teri i atenció, als expo­nents de la cosa autòctona. Un car­tell d’aquesta volada no és a l’abast de qual­se­vol, i cal espe­rar que una ciu­tat com Girona li sàpiga donar el valor que es mereix.