Ja no importen les presons?

Formar part del Patronato de Nuestra Señora de la Merced a mitjans dels anys 70 del segle passat era l’única manera d’apropar-te al món de les presons. Si a això hi afegim les visites a companys objectors de consciència i insubmisos presos; els contactes amb familiars i presos comuns a través de Càritas; les col·laboracions amb Amnistia Internacional pels presos polítics a l’estranger; la tasca amb treballadores socials, portant a terme un estudi de la població reclusa, que va acabar amb la publicació del llibre La presó de Tarragona; la direcció del Centre de Re-Inserció Social (CRIS); l’experiència com a delegat d’atenció postpenitenciària a la presó de Tarragona; i, encara avui, els contactes amb persones que treballen o han treballat a la presó, tot això, crec que em permet poder afirmar un cert coneixement d’aquest món i del que significa estar empresonat.

Començo amb aquesta introducció perquè ningú, ni cap Jordi, Carme, Dolors, Joaquim, Josep, Oriol o Raül, gosin dir-me que no tinc idea del que parlo. He estat moltes vegades detingut, però mai empresonat, és cert, per tant no puc saber exactament el que significa, però, com he exposat, sí que en puc tenir una idea molt aproximada.

No en sou, de màrtirs, ni us canonitzaran, ni us faran sants, ni us posaran als altars majors de les esglésies dels vostres pobles o ciutats. A la presó heu patit, sobretot la llunyania de la família, dels amics, i potser no heu pogut ser presents en el naixement o la mort d’algun d’ells, però també hi ha altres dureses que heu pogut evitar. Quants presos i preses, per posar només un senzill exemple, voldrien tenir el règim de visites dels quals vau gaudir vosaltres a les presons catalanes i de la qual cosa, sens dubte, m’alegro. Avui, però, ja ningú parla, ningú recorda i a ningú sembla que li importi en absolut les condicions en què han de viure els reclusos a les presons catalanes. Els centres penitenciaris són competència de la Generalitat de Catalunya, del president del govern, de la consellera de Justícia, del director d’Afers Penitenciaris i crec que, després del que heu viscut, també vostra, sobretot si continueu militant o vinculats als vostres respectius partits i, encara més, si continueu tenint responsabilitats polítiques.

I us pregunto: on és la vostra responsabilitat, solidaritat i dignitat com a persones i el vostre deure com a polítics, vers els presos que heu deixat als centres penitenciaris? Després del que heu viscut a la presó durant aquests anys, heu promogut algun canvi legislatiu per millorar les condicions de la població reclusa? O per evitar les humiliacions a què sovint són sotmesos? O la duresa de les conduccions? Heu promogut alguna mesura per erradicar definitivament maltractaments que, per sort, vosaltres no vau patir? Doncs, que jo sàpiga, no, cap ni un.

Si després dels anys que heu estat empresonats, encara necessiteu més informació, per tenir un coneixement més acurat de la realitat de les presons a Catalunya i la gravetat de la política penitenciària actual, permeteu-me suggerir-vos que us adreceu a l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (Centre d’Investigació Universitari reconegut com a consolidat per part del govern de la Generalitat de Catalunya), o a Iridia (Centre per la Defensa dels Humans), que casualment, amb data d’avui 20-9-2023, ens fa arribar un tuit de l’Organització Mundial contra la Tortura a Ginebra, en què es mostra una greu preocupació sobre el retrocés de la política penitenciària a Catalunya.