Soc neta de republicà represaliat que es va presentar voluntari el 36 per lluitar contra el franquisme i va anar a parar, al final de la guerra i quan ja havia tornat a casa, a un batalló disciplinar a Figueres (Alt Empordà), on el van fer servir com a esclau per construir carreteres i refer ponts. Ja en democràcia recordo l’avi, encara a finals del setanta i a principis dels vuitanta, enutjat en una lluita feixuga, sovint infructuosa, desesperant i injusta, amb el govern d’aleshores perquè se li reconegues una petita assignació econòmica com a sergent de la Segona República. La lluita del meu avi, i em consta que la de molts com ell que van quedar arraconats en la indiferència pel govern de la transició i els següents, se’m representa ben viva quan avui en dia s’escenifiquen actes dedicats a recuperar la memòria històrica i dignificar les víctimes, com ahir mateix va protagonitzar el president en funcions Pedro Sànchez. Tota una simbologia que 48 anys més tard del primer govern democràtic a Espanya encara esdevé del tot necessària per la indiferència a la qual es va sotmetre els perdedors. Per això encara s’entén menys aquesta deriva del PP, que, lluny de convertir-se en la dreta democràtica del segle XXI, s’entesta a ser fill d’un període fosc i opta per no assistir a l’acte i alimentar perillosament la divisió.