Mirar les notícies és un exercici de fortalesa davant la impotència. No parlaré de genocidis impunes mentre la comunitat internacional fa l’orni, perquè ja n’hi ha experts. Assistim impàvids a la constatació que el català retrocedeix potser de manera irreversible. Veiem com el país, que sempre ha estat d’acollida amb qui venia a treballar, ha esdevingut pelegrinatge per a turistes i parc temàtic per a expats amb diners, que adapten l’entorn als seus capricis, dit sia de passada, amb l’aquiescència de molts locals. En la qüestió mediambiental i de transició energètica, la percepció és que el més calent és a l’aigüera, una aigüera que, per cert, no rep prou aigua des de fa dos anys, i malgrat això les restriccions no han començat fins que han començat a marxar els turistes. L’atenció primària ha passat a ser atenció telefònica. Les infermeres han de fer de metges; els metges, d’especialistes, i els especialistes ningú sap on paren, perquè aconseguir-hi una cita és una quimera. Dels problemes de mestres i professors per atendre aules saturades, ja ni en parlem. Els preus del menjar s’enfilen, però les botigues porten pomes de Nova Zelanda i taronges de Sud-àfrica. Una plaça en una residència d’avis costa el sou de dues o tres persones. I, mentrestant, ens evadim amb oci de consum immediat per passar del pessimisme inevitable al menfotisme. Potser ens falten revulsius.