Visc en un poble de costa. El cor em demana dir-vos que visc en el poble de costa més bonic del món, però el sentit comú, més equànime, em fa entendre que, de pobles bonics al món, n’hi ha molts. Sigui com sigui, viure en un bonic poble de costa vol dir que molta gent, que no té la sort de viure-hi durant tot l’any, vol fer-hi estades puntuals i gaudir d’aquest entorn tan meravellós. Visc en una societat de consum en què preval la propietat privada. El cor em demana dir-vos que visc en un dels sistemes, social i econòmic, més inhumans que hom pugui conèixer, però el sentit comú, més equànime, em fa entendre que difícilment podríem viure, com a societat, dins un sistema diferent. Sigui com sigui, viure en una societat de consum en què preval la propietat privada vol dir que tothom ha de rendibilitzar al màxim els seus recursos, sovint minsos.

Si sumem els conceptes exposats anteriorment, poble bonic, gent que vol venir a gaudir-ne, societat de consum, propietat privada i rendibilitat dels recursos, l’operació, senzilla, ens dona un resultat obvi: lloguer turístic. Però –i ara modificaré una mica la frase, àmpliament coneguda– “amb la Generalitat hemos topado”. Aquest mur governamental, que ens arriba en forma de decret llei, és una mesura urgent que adopta el govern per tal d’evitar que s’incrementin els canvis d’usos en pisos turístics, específicament en aquelles zones on l’accés a l’habitatge ja presenta problemes habitualment. D’accés, de soroll, de convivència, de preus? Molt bé. Anem a pams.

Punt número u. Sovint sotmesos al centralisme global, del qual malparlem a tort i a dret, poc se’n parla, del centralisme propi, del qual som víctimes, aproximadament, uns sis milions de catalans.

Punt número dos. Per tots és sabut que la idiosincràsia dels pobles de costa o d’interior té poc a veure amb la gestió de les macrociutats (o macrociutat, en aquest cas) En vista d’aquesta exposició dels fets, no acabo de resoldre certes qüestions de base. És a dir, un individu que hereta o compra una propietat en un poble veurà en el lloguer turístic una possibilitat de mantenir aquesta segona residència i, potser, per què no, d’incrementar els seus ingressos. Si no pot accedir a aquest lloguer turístic, vendrà la propietat heretada o, en cas d’adquisició, no la comprarà.

En el cas dels habitatges heretats, sense els ingressos del lloguer turístic i en vista de la falta de recursos per al manteniment, no es reformaran i es contribuirà així al deteriorament dels pobles. Només cal passejar-se per algunes poblacions del nostre voltant i donar una ullada a les façanes. Si no es pot rendibilitzar la propietat, el nombre de compradors interessats es limitarà, atès que –no ens enganyem– són pocs els propietaris que es poden permetre una segona residència per gaudir-la en dies comptats durant l’any. Ara, això sí, els compradors que estaran en disposició d’accedir a aquest immoble seran estrangers, amb un poder adquisitiu superior al nostre, que es podran permetre venir-hi puntualment, fet que provocarà l’existència d’habitatges fantasma a l’interior de les poblacions. Segons anunciava un diari d’economia estatal, la compravenda d’habitatge per part d’estrangers es va disparar un 45% l’any 2022.

Si tenim en compte que els pobles es nodreixen dels visitants de l’estiu, però també dels de cap de setmana fora de temporada, en vista de la inexistència d’habitatge turístic per llogar i oferta hotelera limitada, canviaran la seva destinació, i provocaran així un empobriment dels pobles, que difícilment podran mantenir el seu teixit comercial només amb els visitants temporals de l’estiu. I, aquí, algú em pot rebatre i aclarir-me que amb aquesta mesura es pretén convertir aquest lloguer en un lloguer permanent. La pregunta és la següent: quants dels lectors estan disposats a viure en un poble a 40 minuts de la ciutat on treballen? Quants habitatges romanen buits en poblacions allunyades dels epicentres? I, el que és més important, per què posem traves a les petites economies? O millor ho reformulo: qui pressiona per entorpir un negoci que genera una injecció d’ingressos per a les petites economies? Realment són el problema? Quan parlen de limitar el nombre d’habitatges turístics a 10 per cada 100 habitants, es refereixen a la població d’hivern o a la població d’estiu, fet molt valorable als pobles turístics? Sufragaran, amb reducció d’impostos, els desperfectes que ocasiona un lloguer permanent quan aquesta és l’única opció? Són conscients del possible increment de l’economia submergida en el sector?

Sincerament, entenc que ha d’existir una regulació que permeti la convivència de factors com ara la confortabilitat social i l’estabilitat dels preus, però encara em queda una pregunta al calaix: algú s’ha pres la molèstia de pensar en clau local? Paraula de gironina.