En aquest article, escrit just començar el desembre, em referiré, perquè és l’última oportunitat que tinc enguany, al Vers de Nadal. M’agrada posar en valor la tradició de dir un poema que sempre he sentit anomenar ’Vers de Nadal’, la vigília de Nadal, en fer cagar el tió, el mateix dia de la festa o en les trobades familiars d’aquestes dates.

M’hi refereixo, no solament pel que representa de pràctica d’oralitat de la llengua que per a la nostra —ho sabem— és primordial, ni pel fet de donar valor a la literatura viscuda en família i protagonitzada majoritàriament per xiquets i xiquetes sinó també per remarcar-ne un aspecte que conec d’haver fet i vist fer al Camp de Tarragona i que, fins allà on sé, és propi també d’altres indrets de casa nostra. Em refereixo a la pràctica de dir el vers de Nadal des de dalt d’una cadira com descric en aquest poema infantil: Avui que estem junts / i és festa molt gran / vull dir cridant fort: / Us estimo tant! / Dalt de la cadira, / des del punt més alt, / us desitjo a tots / que provi Nadal! / Abans de baixar, / un desig darrer: / pau, amor salut / per al món sencer./ I en ser baix a terra, / un cop el vers dit, / faré un fort petó / als que heu aplaudit. Possiblement, vostès també coneixen aquest costum pel periodista vila-secà Xavier Grasset que, en el darrer programa del seu Més 3/24 abans de les festes de Nadal, el porta a la pràctica.

No sé si en el cas de la nostra cultura és el territori el que imprimeix un caràcter que busca significar-se en les altures com passa, per exemple, amb els castells però, sobretot, vull remarcar que tota persona, tota identitat que vol ser, també ho és en les petites coses. Per tant, els proposo que no deixin de recitar un vers de Nadal —des d’on vulguin, si l’alçada no els acaba de fer el pes— i els desitjo, ara per escrit i asseguda a la cadira, que tinguin un Bon Nadal!