Tampoc esperàvem un acord exprés, però que el ministre de Transport i Mobilitat Sostenible ja deixi clar al personal que el traspàs de Rodalies anirà per llarg i serà complicat, no és cap bon auguri. Cert que aquestes declaracions les va fer en una palestra a Madrid amb un missatge dirigit a la platea espanyola, com donant a entendre que a Catalunya no es fan concessions a qualsevol preu. Però torna a evidenciar, una vegada més, que una cosa és el que s’escriu i, després, com s’acaba materialitzant. Recordem que el que s’ha pactat no és un traspàs integral de Rodalies (com a mínim en aquesta primera fase), sinó només d’algunes línies. I que, com passa amb l’amnistia, ja hi ha qui es posa la bena abans de la ferida i organitza una oposició preventiva. Des dels mateixos maquinistes fins a les comunitats governades pel PP, que de manera sistemàtica fan la guerra contra qualsevol mesura singular amb Catalunya.

En aquest cas, Óscar Puente va ser prou intel·ligent obrint la porta a la possibilitat que qualsevol altre territori pugui obtenir la cessió del servei ferroviari. A veure quants l’acaben d’obrir i quants la tanquen ràpidament espantats pel corrent d’aire. De moment, només Andalusia ha aixecat el dit. La resta es limiten a blasmar i crear mala maror contra un suposat tracte de favor. Que, de favor, aquí tenim clar que no n’és pas. Més aviat ho podríem definir com la reparació d’un greuge infame que pateixen dia sí dia també milers de catalans. Ja veurem aquest “anirà per llarg i serà complicat”, que preveu Puente, com es materialitza. I fins a quin punt els equilibris entre mantenir el govern i calmar la fúria espanyola opositora afecten el traspàs. Tampoc es tracta d’aixafar la guitarra abans d’hora, però no és estrany que reduïm les expectatives tenint en compte l’experiència prèvia. I més en aquest cas, quan el 2010 ja ens van assegurar que iniciàvem el camí per a un traspàs integral. I ja veuen on som, tretze anys després.