Pedro Sánchez ha escrit Tierra firme, on explica –o expliquen per ell; dubto que tingui temps per escriure un llibre– la seva trajectòria des de la moció de censura a Rajoy, el 2018, fins a la nit electoral del 23-J. És un llibre de projecció personal i d’imatge del personatge. No explica els secrets i misteris del seu mandat, que queden per més endavant o per quan plegui. La trajectòria de Sánchez és apassionant: ha aconseguit crispar la política espanyola durant cinc anys i mig sense que s’hagin produït trasbalsos destacats com el del 2017 a Catalunya. Mai ningú es podia imaginar que per quadrar l’aritmètica parlamentària faria un tomb de 180 graus i passaria de voler portar Puigdemont a Espanya per tancar-lo entre barrots –alguns dels seus s’ho van creure i han quedat en ridícul– a iniciar-hi una negociació que pot esdevenir de gran calat i que de ben segur hi podem guanyar en pau i tranquil·litat. Ni Sánchez, ni el PSOE ni el govern espanyol poden passar gaire més temps amb una situació que només es pot resoldre per tenir la festa en pau.

El Tierra firme de Sánchez no explica les converses de Suïssa entre el PSOE i Junts. En bon criteri són secretes, tot i que els organitzadors podien estalviar-se provocar anades i vingudes de la premsa a Ginebra, sense que es faciliti cap contingut ni res que no es pugui oferir des de les seus de Junts i del PSOE. Secretisme benvingut, ja que les converses poden anar més enllà dels acords per a la investidura amb la llei d’amnistia, Rodalies i d’altres. PSOE i Junts haurien de profunditzar en terrenys de futur que passen forçosament pel vistiplau a preguntar sobre l’autodeterminació. Una pregunta que només es pot fer mitjançant un referèndum acordat que ara mateix el PSOE no té damunt la taula.