L’any 1915, Autoped es va convertir en el principal inventor del patinet elèctric. Dos anys després, la primera arma de destrucció massiva sobre dues rodes va ser patentada per dues llumeneres, probablement fumades fins a les celles, dos subjectes que es deien Arthur Gibson i Joseph Merkel –amb el cognom ja paga, el desgraciat–. Aquesta andròmina va ser un extraordinari avenç de l’època, perquè permetia que l’usuari portés a terme recorreguts breus de manera eficient (és un dir). Desequilibris, excés de velocitat, condicions de la via, topades amb vianants o amb altres vehicles, no portar casc... accidents a dojo avui dia és el que provoquen aquests fills del dimoni. El senyor Gibson i el senyor Merkel es podrien haver dedicat a tocar-se el forat del cul, sincerament. O, ja que hi eren, podrien haver inventat unes ales per volar i arribar encara més de pressa als llocs. A la vida hi ha moltes maneres de patinar. Hi ha qui patina mentint, hi ha qui patina estimant. És curiós: els animals no patinen. No van per la vida espifiant-la a tort i a dret. Deu ser per alguna cosa, oi? Les meves grans patinades sempre han estat per amor a l’amor. I de vegades aquest amor no ho era, o només me’l creia jo dins el meu món de ficció literària. Patinar, excepte si ets una criatura de set anys i demanes uns patins de dues rodes als Reis d’Orient, és ETA. Patinar, excepte si ets la musa de Santi Balmes i l’enamores a l’adolescència, és com caminar pel costat salvatge de la vida sense que Albert Pla t’agafi la maneta. No patinis, onzè manament de la llei de la Carreras.