Aquesta setmana ha fet vint anys de la icònica foto de Pasqual Maragall, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura a les escales de la plaça del Rei brandant el document de l’acord per un govern catalanista i d’esquerres, conegut com el Pacte del Tinell. Aquella foto posava fi a 23 anys de pujolisme i esquerdava l’hegemonia dels governs de CiU que havíem viscut diverses generacions de catalans.

Aquell primer “tripartit” va ser la llavor de tot el que ha vingut després a Catalunya. Perquè el debat de l’Estatut d’Autonomia impulsat per aquell govern va ser el detonant del procés independentista; la sentència del Tribunal Constitucional tombant un Estatut referendat a les urnes va desembocar en un trencament emocional profund amb l’Estat i ja no hi va haver marxa enrere.

D’aquells governs de coalició se’n recorda el dragon khan i els gols en pròpia porta, un balanç injust que demostra fins a quin punt el relat i la comunicació són crucials en política. Perquè, a més de l’Estatut, aquells governs en només set anys van aprovar lleis socials pioneres i valentes com la llei que va permetre adoptar a les parelles del mateix sexe, la llei de serveis socials, la llei d’habitatge, la llei d’erradicació de la violència masclista, la llei d’educació, la llei d’acollida de les persones immigrades, la de salut pública, la llei de barris. Es va crear l’Oficina Antifrau, el Memorial Democràtic, es van prohibir els toros, es va frenar el transvasament de l’Ebre i es van obrir comissaries i hospitals. Aquells governs van remoure les aigües estancades de l’oasi català, van posar fi a una manera clientelar de fer política i van demostrar que la lluita pels drets socials i pels drets nacionals eren dues cares de la mateixa moneda. Algun dia se’n reconeixerà el llegat.