Miraré d’omplir l’espai amb arguments que contradiuen la falsa alegria implícita –per nassos– a les festes de Nadal. Altes expectatives, pressió social i econòmica, èmfasi excessiu en el consumisme. Que consti que no detesto les tradicions, ben al contrari: m’encanten els torrons i els panellets. El que des de petita no puc suportar és la parafernàlia que les envolta amb capes i capes de mentida, vestits cutres de lluentons i alguns somriures incrustats als morros. D’altra banda: criatures a casa. Disset dies de mainada o, pitjor, d’adolescents vegetant per un espai fins ara poc compartit. Bajanades tiktokeres a dojo, neguit psicomotriu diari, avorriment soporífer, pantalles en cadena, volum irritant des d’un mòbil que de cop s’ha transformat en un supwoofer, diàlegs del pal: “Surt al carrer. No, no, em quedo a casa, que a fora fa fred. Que surtis, collons! Que sembles un hàmster en una gàbia! És que em fa pal.” Etc. I el menjar: haver de comprar tiberis diferents perquè faci festa. Aliments que, en el millor dels casos, et generen una diarrea compulsiva perquè, és clar, per costum la penya no s’afarta de gambes o s’infla de greix de carn d’olla com si no hi hagués demà. I les llars amb llumenetes psicodèliques que de vegades més que llars semblen prostíbuls a la vista. Recordo un any que l’adolescent que corre per casa era petit i em va demanar de posar cent quaranta leds vermells al menjador. Des del pont del davant, casa meu semblava el Paradise de la Jonquera en versió psicòpata. Tinc desenes d’arguments més, però per sort vostra se m’ha acabat l’espai de la columna.

Continuarà. O no.