Aquests dies a Betlem, la localitat on el Nou Testament situa el naixement de Jesús, hi han muntat un pessebre singular. En una església luterana, al costat de l’altar, s’hi veu la imatge del fill de Déu embolcallat amb la kufiya palestina i envoltat de runa, com la que deixen els edificis destruïts pels bombardejos israelians a Gaza. És l’homenatge d’aquesta parròquia als milers de nens i nenes palestins morts en la represàlia pels atroços atemptats de Hamàs, el 7 d’octubre. La situació dramàtica que es viu a la Franja, a l’altra banda del Mediterrani, contrasta amb la llum i la festa del nostre Nadal. El més impactant de tot plegat és la insensibilitat que ens genera, com a societat, el patiment del poble palestí, víctima d’una venjança cega que no estalvia la població civil. Ja no és només una consideració de caire moral. És que, en el terreny estratègic, quin sentit té mantenir aquesta guerra si no és inocular l’odi contra Israel per les generacions a venir?, o perpetuar un conflicte per a set dècades més? Ens cal un nou despertar, un naixement de veritat, que ens faci més solidaris amb l’espècie i més bel·ligerants contra els que només sembren mort i destrucció. Que no ens faci còmplices dels nous Herodes i les seves matances d’innocents.