Opinió

Tribuna

Postal nadalenca

A l’extrem nord del Barcelonès, fronterer amb el Maresme i el Vallès, a la vall de Montalegre, un vell cenobi desafia el temps i la solitud. Durant més de sis segles, aixopluga una comunitat cartoixana, que sols l’ha abandonat durant uns vuit anys repartits entre tres moments històrics de trasbalsos socials. A poca distància de la conurbació barcelonina, la petita vall és un cul-de-sac governat per un imposant silenci, on només els tocs de campana marquen el pas de les hores. Un món situat fora del món, però que viu amatent a allò que sembla etern.

Llegeixo la còpia d’una carta que envià un cartoixà a la seva família: “Potser no comprendreu la manera en què celebrem el Nadal aquí. El primer dia de Nadal el passem sencer dins la cel·la, amb excepció de l’ofici, que és a l’església, sense fer res més que contemplar allò que va passar en un estable prop de Betlem. No hi ha nadales, ni pessebre, ni arbre de Nadal, ni regals ni espelmes. Això no obstant, us puc ben assegurar que mai no he viscut un Nadal tan feliç com aquest.”

Les Constitucions que regeixen l’ordre cartoixà consideren el dia de Nadal una jornada especial dedicada a l’íntima relació entre el monjo i Déu, al marge de la comunitat i en l’aïllament de la cel·la, i fins i tot rebent el menjar pel torn particular, per fer el dinar en soledat. Quan el sol es pon, tornen a reunir-se a l’església per recitar vespres i completes, abans del “gran silenci” nocturn. Encara, una darrera remembrança a Isaïes: “El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós.”

És per Sant Esteve que la comunitat es retroba i celebra, a la seva manera, la joia nadalenca. Després de recuperar la litúrgia habitual, es reuneixen al refetor per compartir el dinar festiu (ep!, amb les abstinències de rigor) i fer una sobretaula de recreació amb dolços i nadales i –la part més esperada– explicar i/o escoltar un munt de contes i anècdotes, potser algunes prou conegudes, ja que hi ha germans que les repeteixen any rere any. Els monjos parlen entre ells i allarguen l’escalf d’una relació que fineix quan la campana convoca a vespres i es recupera la rutina diària.

Molt allunyat en el temps però molt proper en la distància física, un immens arbre nadalenc atia el foc del consumisme. Un esquelet metàl·lic, que quan arriba la foscor es vesteix de llums de mil colors, serveix per mantenir un debat quasi mundial per escatir qui el té més llarg i qui atrau més els badocs de la rodalia. Talment, l’arbre guanya el pessebre en la mateixa proporció que el populisme guanya la mesura. No cal pensar en Betlem, que és lluny i allà el soroll de les bombes impedeix sentir l’anunci de l’àngel.

A poca distància del cenobi i de l’arbre gegant, a la ciutat real, la setmana passada vuit famílies van ser expulsades dels seus habitatges. Un document de l’Ajuntament va avalar la declaració de ruïna de la finca i el jutge de torn va dictar sentència. Mossos i municipals van traçar els cordons policials, mantenint a distància un grup de manifestants que donaven suport a les famílies desallotjades. Dempeus, regidors i diputats d’Esquerra, els comuns i Cup-Guanyem donaven suport al grup vulnerable, en el qual hi havia quatre infants, una dona en tractament de càncer i una altra donaamb una notable discapacitat.

Durant tota la setmana, l’alcalde més alt de Catalunya –amb l’arbre més alt i el percentatge més alt de vots municipals– ha anat escalfant l’ambient del desnonament, tractant els membres de les famílies afectades de delinqüents generadors de problemes de convivència, tot i que els veïns de la zona els consideren gent correcta amb moltes mancances socials. El batlle popular referma el seu lema de Primer, els de casa que tant èxit li ha donat en les campanyes electorals, tot i no definir gaire qui són els de casa. Els serveis socials han proporcionat allotjament a les vuit famílies durant dos dies; després han hagut d’espavilar-se pel seu compte, confiant en la solidaritat veïnal.

Al meu poble, com a terres més llunyanes, creix el populisme i la insolidaritat. Llums de colors i musiquetes repetitives volen amagar el sac de frustracions que portem a l’esquena. Davant l’Arbre-Déu unes 50.000 persones es van reunir per aplaudir amb les orelles l’encesa de la primera bombeta i cridar beneiteries a favor de l’alcalde que els ha acostat més al cel. Al soterrani de la plaça de la Vila, un diorama nadalenc representa una parella d’immigrants cercant alberg, en un Betlem fora de temps. Una postal de Nadal per pensar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia