Em diu l’àngel rebel que hi ha cançons que duren quatre minuts però fan mal tota la vida. Fa dinou anys que els meus desembres són una autèntica tortura emocional. I aquest encara més, perquè s’hi han sumat altres merdes que no venen al cas. Per sort existeix la música, aquella gran amiga que fa de salvavides. Com sabeu, sense desviar-se de la norma el progrés no pot avançar. Seguint els pensaments del mestre Bunbury, puc dir que només els fills no concebuts poden respirar tranquils en aquest món decadent. Les ovelles negres de les famílies –per sort n’hi sol haver una o més a cada casa– són els valents, els rebels, els juganers, els que no segueixen el patró. Penso que en les diferències, en les irreverències i en les rebel·lies es descobreixen molts talents amagats. Jo he tingut dos fills. El primer, al cap de tres dies de viure, va decidir abandonar aquesta vall de llàgrimes. Va cometre un gran acte de rebel·lia. Va ser un valent. Un guerrer, una ànima medieval. El segon, ara adolescent, té un talent innat pel dibuix i es desvia de la norma cada dos per tres. És un altre valent que encara no sap que ho és. Quan li acabin de sortir les ales, volarà molt amunt. La música a casa no ambienta, cura com ho faria una medicina oriental. Vàlvula d’escapament, viatge metafòric, ansiolític real, refugi en temps difícils. Soc conscient que escric des del desordre de la urgència, des d’un estat de caos mental, des del galimaties creatiu. Però m’heu d’entendre: vull que s’acabi el mes de desembre. O millor: que desapareguin tots els desembres de tots els calendaris. Per sort, només li queden tres dies de vida.