Veig un simpàtic reportatge a TV3 sobre àpats nadalencs: membres de tres generacions d’una mateixa família preparant plegats els canelons de Sant Esteve. L’àvia ensenya com triar carns i menuts per donar el gust més saborós al farcit, i els nets no perden passada observant i col·laborant en les tasques, inclòs el picar la carn amb una màquina amb maneta com aquelles d’abans. La mare, en un segon pla, fa la funció de pont generacional i explica la importància de llegar la tradició. I és que, com un fil invisible, els àpats de Nadal tenen aquest poder de reconnectar-nos amb els avantpassats, els que encara tenim la sort de tenir aquí i els que ja no hi són i que, al seu torn, van heretar costums transmesos al llarg dels anys. Miro l’àvia i els nets de la tele cargolant làmines de pasta, abocant la beixamel a la safata a punt per gratinar. Els canelons que fem avui nosaltres no tenen punt de comparació amb els de les nostres mares ni, encara menys, amb els de les àvies i besàvies, que els havien convertit en obres memorables. O potser ni en menjarem per Sant Esteve, o els encarregarem, o els substituirem per un plat ben diferent. Tant se val. Com va dir algú: no són els canelons, estúpid, és el fil invisible que ens asseu a taula el que importa.