Difícil encaix urbanístic

L’Àrea Metropolitana de Barcelona té en marxa un ambiciós pla d’ordenació territorial, el pla director urbanístic metropolità (PDUM), que rellevarà el pla general metropolità. Aquest data del 1976 i ha quedat manifestament obsolet. En aquests quasi 50 anys Barcelona i la seva conurbació han experimentat tal transformació que fa anys que queda clar que cal un nou planejament. Però no només ha canviat el territori. També la societat i les condicions mediambientals, amb una emergència climàtica que obliga a repensar un urbanisme basat en el ciment i les grans infraestructures. L’Àrea Metropolitana de Barcelona té ara entre mans la feina d’examinar les al·legacions que s’han presentat al projecte. Les poques que s’han fet públiques, de col·lectius veïnals i ecologistes, permeten augurar que no serà fàcil aconseguir l’equilibri entre la protecció del medi ambient i el creixement urbanístic i econòmic. Dos elements en són representatius. Una de les crítiques al PDUM és que no recull de forma clara l’encaix del port de Barcelona i l’aeroport. Són infraestructures sobre les quals l’AMB no té competències, però la seva presència i les possibles ampliacions tenen tal impacte sobre el territori que són cabdals en el planejament futur de l’àrea metropolitana. Un segon element és la dificultat de casar la construcció de nous habitatges en una zona densament poblada que també té molts pisos buits i zones sensibles des punt de vista ambiental. En un context, a més, de dificultats econòmiques per a bona part de la població a l’hora de comprar un pis nou.