Benaurada rutina

Després de fer el darrer esprint d’aquestes festes nadalenques, tornem a la benaurada rutina. Allò que sempre intentem defugir, però que de seguida enyorem. Sobretot els que tenim fills petits i hem de viure fent constants malabarismes logístics per encaixar les folgades festivitats escolars. “Ara podràs descansar!”, et diuen els que ja han cremat aquesta etapa i no recorden que fas festa per alimentar les insaciables ganes dels teus fills d’estar en permanent activitat. L’irònic descans, també, és una glopada d’optimisme que et transmet la mainada directament en vena, sobretot per Nadal. Però siguem sincers: la màgia, en excés, també afarta.

Per tant, benvinguda la rutina! Tot i que, en certs aspectes, alguns dels bons hàbits no s’han perdut ni per Nadal. En el terreny polític, res de regals de Reis. S’hi continua imposant l’intercanvi de cromos: tu m’aproves els pressupostos d’aquí i jo t’aprovo els d’allà. Amb la diferència que ara es diu públicament, sense manies. I ja no es dona ni l’oportunitat d’especular perquè et puguin dir que ets una malpensada. El joc autonomista ja és una habitud. Potser ara mateix no s’obre cap altre camí, però fa mal d’ulls veure com anem replegant files en espera de temps millors.

I mentre nosaltres repleguem, la dreta no abandona la rutina de voler fulminar tot allò que faci tuf d’independentisme, abonant les tesis feixistes de prohibir la dissidència política que es defensa democràticament. Tenien dues opcions: fer marxa enrere per intentar tornar a enamorar els nacionalismes més conservadors o bé demostrar que són més ultres que els mateixos ultres per intentar quedar-se amb tot el pastís. I han optat per la segona. No hi ha canvi d’estil, tampoc.

I, en l’àmbit esportiu, el Barça continua sense rumb i el Girona enamora. El primer ja ho té com a hàbit. El segon, de l’excepcionalitat, n’ha fet una normalitat, i ha demostrat que, del positivisme i l’esforç, en pot resultar una nova rutina. I, aquesta sí, quina benaurada rutina!