Pluja de Reis

Ses Majes­tats els Reis d’Ori­ent van arri­bar anit a Cata­lu­nya, i ho van fer amb pluja. I s’ha de dir que, enguany, se’ls espe­rava. Els Reis, com sem­pre; i la pluja, com mai. En alguns llocs fins i tot s’espe­rava que en caigués més, d’aigua. En el ter­cer any de sequera per­sis­tent, la pluja fins i tot sor­tia a les car­tes... A les ràdios, ahir, s’eme­tien entre­vis­tes sobre el tema, s’expli­ca­ven les llis­tes d’acti­vi­tats anul·lades a causa del risc de pluja (com la sor­tida de trac­tors en alguna població) i es feien reco­ma­na­ci­ons de com assis­tir a una caval­cada de Reis amb pre­ci­pi­ta­ci­ons. De veri­tat cal sus­pen­dre una sor­tida de trac­tors a causa de la pluja? De veri­tat cal expli­car a la gent què ha de fer quan plou?

Quan jo era petita, per Reis, feia un fred que pelava i, tot sovint, plo­via... I què fèiem? Doncs el mateix que es fa quan no plou, però amb parai­gua o cape­lina i, a vega­des, amb botes d’aigua, que era molt més diver­tit que amb saba­tes. Estem fabri­cant una soci­e­tat tan de plàstic que ja no som capaços de gau­dir dels moments únics i neces­si­tem ins­truc­ci­ons per a tot. O això, o és que fa tant de temps que no plou que ja no ho recor­dem. Doncs per començar, ens abrigàvem bé, obríem el parai­gua i cap allà s’ha dit. I, final­ment, ens mullàvem. I no pas­sava res!