Les Loles

Avui pas­se­jar per Salt no és igual que fer-ho quan jo era petita. Recordo molts camps, pocs edi­fi­cis i bai­xar a jugar al car­rer, amb la Rosa, filla de la pas­tis­se­ria Rever­ter; la Nuri, filla de la lli­bre­ria Neus, i la Vicky, filla de la per­ru­que­ria Gui­llau­mes. Conei­xia quasi totes les veïnes i els veïns, m’agrada salu­dar-los i par­lar-hi. El meu pare, en Pere Vila i Vila­hur, era molt cone­gut, l’empre­sari sal­tenc, deli­ne­ant pro­jec­tista (ara en diuen arqui­tecte tècnic) que dibui­xava cases con­for­ta­bles. Esti­mava Salt com no he cone­gut mai més ningú que ho faci. La seva mare, la meva iaia i també la meva padrina, es deia Lola, un nom curt, dimi­nu­tiu de Dolors. Segons l’eti­mo­lo­gia, sig­ni­fica una dona que suporta les difi­cul­tats i aguanta el pati­ment amb molta resiliència, però també per­fila una per­sona amo­rosa, fami­liar i pro­pera. La meva iaia viu guer­res, fam i pocs pri­vi­le­gis com a dona, però tre­ba­lla a la fàbrica tèxtil i és mare cinc vega­des. Pre­ci­sa­ment, aquest és el número de la sort vin­cu­lat al seu nom i va parir qua­tre filles i un fill, el meu pare. Ell se l’estima tant que, l’any 1992, té l’opor­tu­ni­tat de pro­moure i cons­truir un nou edi­fici d’habi­tat­ges i pro­posa al seu gran amic, també pro­mo­tor i pagès amb ànima, en Pere Case­llas i Casals, d’aixe­car l’edi­fici amb una escul­tura home­natge que porti el nom de les seves res­pec­ti­ves mares, encàrrec que rep l’escul­tor Josep M. Coro­mi­nas. Si ho penso amb el cor, aquesta escul­tura és un viatge de nostàlgia a la vida tran­quil·la de Salt, on la gent para la fresca per com­par­tir bones xer­ra­des o per admi­rar els colors del cel i des­can­sar, per això dues dones cre­ients i espe­rançades, asse­gu­des al car­rer. M’agrada saber que l’escola bres­sol El Petit Príncep, de la meva amiga Xus, i alguns CEIP, orga­nit­zen sor­ti­des de camp per conèixer les escul­tu­res. Agra­eixo també el pro­jecte a l’escola La Farga per apa­dri­nar aquest obra, cui­dar-la i dibui­xar-la com a acti­vi­tat. Més enllà de la forma donada a la pedra i gra­nit de mar­bre, de color gris verdós, ubi­cada al xamfrà dels car­rers Àngel Gui­merà i Pac­heco, és un tri­but a dues dones amb ànima. Quan tanco els ulls i recordo la iaia, sem­pre em ve al cap el seu som­riure, el seu ves­tit de flors i aque­lla cançó tan dolça de “les peti­tes for­mi­gue­tes a l’estiu”, que em can­tava. Algú va dir que els car­rers sem­pre seran nos­tres, doncs aquesta cançó sem­pre serà nos­tra.