L’amnistia dels jutges

Tenim una habi­li­tat innata per resig­nar-nos, accep­tar que les coses són com són i tirar-nos els plats pel cap dis­cu­tint com ens ho podem fer per con­viure-hi. Passa molt, espe­ci­al­ment en política, en què el curt­ter­mi­nisme elec­to­ral i par­ti­dista impe­dei­xen massa sovint allar­gar la vista i pen­sar en més gran. Ara mateix, el tema és l’amnis­tia. La gran aposta del govern Sánchez i de l’inde­pen­den­tisme per nor­ma­lit­zar la relació política entre Cata­lu­nya i l’Estat i la capa­ci­tat de diàleg dins el con­text de con­flicte polític. Està bé, però són els mínims, almenys en democràcia, tot i que al PSOE li hagin cal­gut set anys i una neces­si­tat peremptòria al Congrés per fer la vir­tut d’arren­car un afer polític de les gra­pes d’una judi­ca­tura para­de­mocràtica. El pro­blema és que aquesta judi­ca­tura que nos hemos dado entre todos i que ni es va pre­sen­tar a l’exa­men de Tran­sició a la democràcia, té la con­vicció i la deter­mi­nació d’impe­dir que l’amnis­tia sigui una rea­li­tat. El CGPJ –l’òrgan suprem dels jut­ges– ja es va mani­fes­tar ofi­ci­al­ment en con­tra d’aquesta llei encara no redac­tada; les asso­ci­a­ci­ons judi­ci­als han tin­gut la poca ver­go­nya d’arti­cu­lar un manual per sal­tar-se-la, un cop cone­guts els paràmetres, i jut­ges de capçalera del règim com ara García-Cas­tellón i Aguirre afi­nen dia a dia els suma­ris que tenen entre mans per boi­co­te­jar-ne l’apli­cació i sobre­tot l’objec­tiu que per­se­gueix. No pot ser que, davant això, la dis­cussió i els retrets entre els par­tits polítics impul­sors –bàsica­ment el PSOE, Junts i ERC– sigui per la lle­tra petita, les comes o els punts sus­pen­sius de la llei. No pot ser que no siguin capaços de traçar una estratègia con­junta per superar els entre­bancs. I, sobre­tot, no pot ser que es resig­nin a pro­mul­gar tota una llei orgànica d’amnis­tia, que és una cosa que passa cada mol­tes dècades, i que ens diguin que, res­pecte a l’èxit de la seva apli­cació efec­tiva i de la seva con­questa històrica que suposa, hem de tenir “espe­rança” i “fe” en el fun­ci­o­na­ment d’aquest estat de dret posseït i mani­pu­lat per la mateixa judi­ca­tura que ens ha por­tat fins aquí.