En una setmana marcada a Espanya pel vintè aniversari de la gran mentida de l’11-M –ha sido ETA–, a Anglaterra ha esclatat un altre escàndol de manipulació d’estat, d’una gravetat evidentment molt menor que la del govern d’Aznar perquè en aquest cas no hi ha bombes ni una matança pel mig. Per demostrar que ja està recuperada d’una misteriosa operació que l’ha tingut apartada de la vida pública durant dos mesos, la princesa de Gal·les va difondre una foto idíl·lica amb els seus fills que ha resultat ser un fake de dalt a baix, segons han denunciat diversos mitjans, que hi han arribat a descobrir fins a una setzena de manipulacions. La publicació de la imatge ha provocat l’efecte contrari al desitjat –incrementa la sospita sobre la gravetat de l’estat de salut de Caterina– i obre una crisi de confiança en la monarquia que ja veurem com acaba. Però més enllà de la dimensió política d’aquest cas i l’obligació de desemmascarar tots els intents del poder per fer-nos empassar el que no és, també podríem parlar un dia de la imatge estereotipada de felicitat que els ciutadans del carrer ens entestem a projectar a les xarxes socials. No perquè necessàriament hi hagi retocs, sinó perquè denoten aquesta necessitat malaltissa d’agradar i ser acceptats.