Deia l’àvia Neus que qui va amb un coix al cap d’un any són dos, però fixeu-vos que en política a vegades no passa així. És l’estrany cas dels pressupostos per al 2024, que tenien l’aspecte de tornar a tancar-se a tornajornals i que acabarà tants caps tants barrets perquè tots agafen vida pròpia. Ara van, com també diria l’àvia Neus, d’Herodes a Pilat. A Barcelona ciutat estem a l’expectativa de com se’n surt Collboni, divendres, del cul-de-sac. Ara sap que els comuns no voten pressupostos si no hi ha pacte previ de govern. Fa gràcia veure com de diferent ballen i canten la corranda Aragonès i Sánchez. La circumstància és la mateixa. No hi ha pressupost a la Generalitat per al 2024 ni n’hi ha per al govern de l’Estat. Tota la resta és diferent. Aragonès ha convocat eleccions en no saber trobar un acord per als pressupostos. No és el cas de Sánchez, que precisament ha deixat de negociar pressupostos perquè Aragonès ha convocat eleccions. Ja n’ hi havia de previstes a l’abril (Euskadi) i al juny (UE), però es veu que aquestes no embolicaven la troca. A partir d’ara són vides divergents. Aquí ens engargallen i engargallen una rastellera inacabable de grans consecucions que ens perdrem perquè els dolents no han donat suport a un pressupost “bo per a les persones”. Allà, en canvi, no es diu ni ase ni bèstia del que no podrà ser per falta de pressupost. Hi ha un silenci sepulcral sobre la qüestió. Just al contrari que aquí. Per què deu ser?