Avui és festa grossa en l’òrbita cristiana. Se celebra el dogma essencial de la fe: “Jo soc la resurrecció i la vida.” Ara, si no s’està tocat de la fe cristiana no hi ha més remei que viure amb el pes i les angoixes d’una mort inapel·lable. L’angoixa fa que es vulguin trobar maneres d’esquivar-la. L’entranyable Eduard Punset ho va intentar superar aplicant-se el mètode científic amb l’argument que estava per demostrar que ell no fos immortal. Ho va anar repetint mentre va poder. Finalment, ai, va quedar demostrat que, com tots, ell també era mortal. Una llàstima, però els fets s’imposen contra la nostra voluntat. En George Harrison va voler tallar els rumors sobre una nova etapa del seu famós grup amb una frase que no volia ser irònica, però que era d’un realisme irrefutable. “Pel que fa a mi –va declarar–, no hi haurà cap nova reunió dels Beatles mentre en John Lennon segueixi mort.” La mort sempre guanya, malgrat els clams més apassionats per menystenir-la. Hi ha un sonet de John Donne, amb el gust per la paradoxa del barroc, que comença amb aquest advertiment: “Mort, no et sentis orgullosa” i que conclou amb aire triomfal: “Mort, tu moriràs!” És la fe en la resurrecció. Davant la consternació dels milers de cadàvers que va causar l’atemptat de l’11-S a Nova York van córrer massivament per les xarxes els versos d’un altre poeta, W.H. Auden: “Ens hem d’estimar els uns als altres, o morir.” Aquells versos portaven consol i programa. El que molts no sabien era que el mateix autor els havia rebutjat perquè li semblava que tenien una trampa retòrica. L’amor és essencial per viure, però no ens evita la mort. Auden en va fer una versió corregida, canviant la disjuntiva (o) per una copulativa (i): “Ens hem d’estimar uns als altres, i morir.” Una proposició molt més realista, amb un programa més sobri però igualment necessari i perfectament vàlid per a creients i no creients. Bona Pasqua!