Talents perduts

Avui dis­po­sem de força conei­xe­ment científic i rigorós sobre les bases biopsi­cològiques de la intel·ligència i del fun­ci­o­na­ment cog­ni­tiu dels nos­tres infants i joves. I, a pesar d’això, aquest fet no inci­deix en la qua­li­tat for­ma­tiva de l’alum­nat. El con­cepte “talent” s’ha vul­ga­rit­zat i el seu sen­tit s’ha trans­for­mat col·loquial­ment en sinònim de capa­ci­tat si voleu bona. Haig d’insis­tir que capa­ci­tat i talent no són el mateix i que la mateixa vul­ga­rit­zació del con­cepte ha assi­mi­lat els sig­ni­fi­cats. Pre­o­cupa que les nos­tres ments més bri­llants no dis­po­sin de les opor­tu­ni­tats per des­ple­gar tot el poten­cial que tenen. La soci­e­tat, per la seva part, no n’és cons­ci­ent, que el seu futur també és el nos­tre. Si pre­nem en con­si­de­ració que un 10% de l’alum­nat d’ense­nya­ments obli­ga­to­ris a Cata­lu­nya pre­senta altes capa­ci­tats, segons dades ofi­ci­als, n’hi hau­ria d’haver 140.000 casos iden­ti­fi­cats però només se n’acre­di­ten 3.607, o sigui que igno­rem el 97,5 per cent res­tant. El sis­tema edu­ca­tiu té regu­lació sobre l’atenció de les neces­si­tats específiques d’atenció edu­ca­tiva, però la norma i la rea­li­tat dis­cor­ren per camins opo­sats. Igno­rar la diver­si­tat dels més capaços és desa­ten­dre’ls. En una situ­ació de sota mínims, els nos­tres talents opten per anar-se’n a l’estran­ger, on reben aque­lla con­si­de­ració que aquí no tenen, però ho fan amb una for­mació rebuda amb els nos­tres impos­tos. La cul­tura del poc esforç, la imme­di­a­tesa, uns resul­tats esco­lars ver­go­nyo­sos, influ­en­ci­a­dors i can­tants eufòrics i dels pro­gra­mes tele­vi­sius escom­bra­ria, con­tras­ten amb les pro­cla­mes d’uni­ver­si­tats, empre­ses i cam­bres de comerç que insis­tei­xen en la retenció del talent. Un talent que no veiem perquè no està iden­ti­fi­cat ni esti­mu­lat. Un talent que vindrà de fora. Ima­gi­neu-vos el que podríem ser si iden­ti­fiquéssim sols aquest mínim del 10 per cent de la població esco­lar pri­mer, i uni­ver­sitària després, per fomen­tar el dret indi­vi­dual a la igual­tat d’opor­tu­ni­tats, per fer-nos més com­pe­ti­tius econòmica­ment i social. Manca més com­promís edu­ca­tiu, menys popu­lisme, més des­pesa, més igual­tat d’opor­tu­ni­tats i més docents for­mats en la diver­si­tat, i no sola­ment els ori­en­ta­dors, per tal que una vegada per totes ens posem ple­gats, admi­nis­tració, empre­ses, uni­ver­si­tats i ini­ci­a­tiva pri­vada, per rever­tir la situ­ació. I tot allò que no esti­mu­lem, ho per­dem defi­ni­ti­va­ment.