Canviar de rumb

La Mia és una noia intel·ligent de classe mitjana. A casa seva hi ha llibres (no només comprats, la majoria fins i tot llegits). Els pares i alguns dels avis tenen estudis universitaris i sense que mai s’hagi parlat explícitament, ni tan sols ser-ne conscients, tothom espera d’ella que segueixi el mateix camí. Però un dia s’adona d’aquestes expectatives invisibles i sent que se li fan feixugues. I si no està preparada per fer una carrera? I si realment no ho vol? Quina decepció que seria per a la família, quin fracàs! Els seus germans, molt més grans que ella, són bons estudiants i estan tots dos a la universitat.

A mitja adolescència, per raons que no venen al cas, la Mia comença a faltar a les classes de l’institut. Cada cop ho fa més sovint fins que abandona definitivament els estudis. S’encenen alarmes. Moltes, moltíssimes. Ningú havia previst aquest canvi de guió (d’un guió que ni tan sols sabien que tenien). I ara què fem? Què fem? La família, totalment descol·locada, fa costat a la Mia però no té ni idea de com continua la pel·lícula. Després d’alguns mesos de molta incertesa, algú els parla dels PFI (programes de formació i inserció), uns cursos d’un any que són com una mena de cicles formatius d’un any molt molt bàsics per a joves d’entre 16 i 21 anys que no tenen el títol d’ESO. L’objectiu principal és aconseguir que tornin al sistema educatiu reglat. I si no hi tornen, almenys hauran adquirit una formació professional elemental que els pot ajudar a trobar feina.

A la Mia li posen davant una oferta de cursos de temes que no s’havia plantejat mai estudiar. Sense tenir-ho gens clar, tria auxiliar de perruqueria i estètica, com hauria pogut triar pastisseria i forneria, muntatges d’instal·lacions elèctriques d’aigua i gas o activitats forestals. El primer dia arriba a classe arrossegant els peus. Però els mesos següents, ben acompanyada per un professorat preparat i sensible, aprendrà a fer anar les tisores per fer talls bàsics de cabells, els rudiments dels tints, una mica de maquillatge, i trobarà un gust inesperat en això de fer servir les mans (la família, esperançada, s’oferirà encantada per fer-li de conillet d’índies). A finals del primer trimestre se li tornarà a despertar el cuquet dels estudis i es matricularà a un grau mitjà d’atenció a la dependència. I després a un de superior, d’educació infantil. Ara la Mia es pregunta si després de tot acabarà a la universitat. O no. Li és ben igual.

Tots coneixem Mies i moltíssimes altres persones que han pres un camí que no esperaven ni el seu entorn ni elles mateixes. Algú que després d’estudiar deu anys de piano va decidir que no el volia tocar mai més. Algú que a mitja carrera de química va fer un any sabàtic i es va adonar que el que volia de debò era fer teatre, i ara fa de redactora en una revista cultural. Algú que l’any que es va jubilar al banc es va llançar a fer la carrera de psicologia, i va acabar doctorant-se. I totes les combinacions d’estudis i feines que ens puguem imaginar: vocacions que arriben a mitjana edat, canvis de vida i gent que no sap què vol fer i no el preocupa gaire, i mentrestant va descobrint coses. Doncs si la vida va així, per què posar tantíssima pressió als joves de quinze, setze o dinou anys?

Sabent que la majoria de gent no segueix fil per randa el camí acadèmic o laboral que se suposa que ha de recórrer (i si el segueix potser no ho fa amb convenciment i gust) potser el millor és perdre la por a les giragonses. Fer de la tria un acte sense tanta transcendència. Si tries ciències o lletres, si fas un batxillerat o un cicle, si decideixes una carrera i no una altra o viatjar durant una temporada no vol dir que et casis per sempre amb aquesta opció; t’hi pots repensar o continuar per una altra banda. Tots necessitem temps per anar veient el que ens funciona i ens agrada. I tots tenim dret a canviar les vegades que faci falta i sense complexos. Potser si ho veiem així molta gent deixarà de sentir que ha fracassat quan vol canviar de rumb, i ho viurà com un moment perfectament normal que li serveix per repensar-se.

Com canta Guillamino, “la vida són tres baixades, dues corbes tancades i una bona pujada”. Posa-li tres baixades, posa-n’hi quatre, qui sap! Que aixequi la mà qui tenia clara la seva vocació als cinc anys i ara, després d’estudiar tots els anys que tocaven, s’hi dedica feliçment. Sou afortunats. I els que han dubtat i han canviat (que sou molts més, m’hi jugo un pèsol), també, perquè de les corbes tancades se n’aprèn molt. No tothom sap què vol ser quan sigui gran, ni falta que fa.