Si us parlo de María del Socorro, probablement no entendreu com, de quina manera tan intensa, aquest nom –católico, apostólico y romano– es va fer un lloc a la meva vida. Però si us dic que aquest nom va derivar en Corín i que, de cognom, resava Tellado, llavors tot canvia. Aquesta asturiana, romàntica i prolífica, va esdevenir un dels esbarjos preferits de la meva infantesa, la meva fugida del món, la meva entrada a l’escenari rosa de l’amor romàntic… Llavors, en aquella època en què del control parental no existia ni aquesta paraula. I a còpia de novel·les –cinc mil, en va publicar– i de tardes de dissabte tancada a l’habitació, vaig anar descobrint com aquesta dona, la cinquena de quatre germans i filla de mestressa de casa, s’anava infiltrant en la meva vida i, a còpia de planes i a ritme de moixaines, dibuixava jo un futur ple d’escriptura. Fos com fos, aquells inicis, on combinava les seves lectures amb la companyia intrigant de l’inspector Poirot, els recordo com moments càlids, d’aquells que només trobava a recés d’un llibre.

Un referent per a la seva època que es va iniciar tot imitant un germà gran. Allò del “Jo puc fer-ho millor” la va vèncer i amb aquesta actitud de lluita es va posar a la butxaca més d’una generació i uns 27 idiomes que varen traduir els petons casts i les mirades múrries dels seus personatges. Així un “Te quiero” es convertia en un “Ik houd van jou” o en un “Ich liebe dich” i mig món s’emocionava amb les paraules de la filla d’aquell concellu, El Franco, un dels dos únics d’Astúries on es parla galego. Poc podia imaginar la María del Socorro, als seus inicis, que tants ulls es passejarien per les seves línies inspirades en Alejandro Dumas o Balzac o, fins i tot, en l’erotisme de Pedro Mata. Àvida lectora –via indiscutible per arribar a l’escriptura–, la Corín va dibuixar-nos mil i un escenaris que potser avui trobem ensucrats o poc del gust actual, però si pensem en l’època en què varen ser descrits, ben segur que representaren una autèntica revolució.

I parlant d’autèntica, justament això: d’autenticitat no se li’n pot negar, a Doña María del Socorro. Res a veure amb l’altra veu de dona que s’escoltava llavors, cada tarda a través de les ones, i que –ben sabut és avui per tots– ni era senyora, ni es deia Elena ni treballava en favor de cap dona. Fos com fos, aquestes novel·letes que escrivia a ritme d’una per setmana –moltes d’elles tenen més de 30 reimpressions– que es compraven al quiosc al preu de 10 pessetes i que es llegien aproximadament en una tarda, varen significar un incentiu lector per a una generació de mestresses de casa que amb prou feines havien anat a escola i que, amb aquelles lletres, es permetien deixar volar la seva imaginació –potser instigada per les escenes de sexe sense sexe, que en això la Tellado era una autèntica mestra–, per sortir d’aquelles quatre parets amb olor de càmfora i vapors de planxa, i convertir-se per uns moments en aquelles dones que dibuixava, fantàstiques elles, conduint descapotables i dirigint les seves pròpies empreses. Instigadora del reciclatge i l’aprofitament, les seves novel·les eren objecte d’intercanvi entre els lectors, que es multiplicaven fins a fites incomptables aquí i, fins i tot, a l’altre costat de l’Atlàntic.

Aquest mes d’abril fa exactament quinze anys que ens va deixar. I, amb aquestes paraules, he volgut retre-li un petit homenatge, recordant-la com una de les primeres novel·listes –després en vingueren moltes més– que d’una manera o altra han tingut a veure amb el meu gust per la lectura primer i per l’escriptura després. I de la mateixa manera que em va inspirar a mi, ho devia fer amb moltes noietes d’aquella època. Just és, doncs, aquest recordatori. I tot i que la seva obra –que va abastar la novel·la sentimental, eròtica i, fins i tot, infantil– sovint no és del gust dels lletraferits, enfilats als prestatges més alts del saber, el que és obvi és que les seves novel·les van incitar la lectura a més individus que molts clàssics, fins al punt que la Unesco, el 1962, va declarar Tellado l’autora més llegida en castellà, amb el permís de Miguel de Cervantes. Així doncs, si la importància d’una obra té a veure amb el ressò i amb l’abast poblacional, hem de dir que davant la Sra. Corín Tellado hauríem de treure’ns el barret i pregar-li que sortís fins a tres cops a l’escenari.

Paraula de gironina.