Vivim dies i setmanes de tensió global, amb la respiració continguda per si arriba algun atac de l’Iran a Israel –o viceversa– que inflami tot el Pròxim Orient i arrossegui les potències cap a un nou xoc. El mot d’ordre –com no podia ser d’altra manera– és “contenció”, ja que una espurna fora de control pot portar a una escalada bèl·lica de perilloses conseqüències. El que val per a aquesta regió del món val també per a Ucraïna, on periòdicament plana l’amenaça d’atac nuclear. Estem amb l’ai al cor pendents del que pugui passar implorant que la diplomàcia serveixi de veritat per evitar els pitjors escenaris, però no podem perdre de vista el que ja està passant. L’atac calculat de l’Iran contra Israel aquest cap de setmana no hauria d’utilitzar-se per desviar l’atenció sobre la destrucció sistemàtica de Gaza. Aquesta diplomàcia que crida ara a evitar l’escalada no pot continuar menystenint el conflicte centenari que desestabilitza la regió. El reconeixement i la coexistència pacífica de dos estats democràtics, l’israelià i el palestí, hauria de ser la pedra angular d’un nou ordre respectuós amb els drets humans. Ens sobren conflictes al món. Hi són encara que no els vulguem veure, com ara la guerra del Sudan, que arriba al seu primer any: més de vuit milions de desplaçats.