El maig

A Cata­lu­nya par­ti­cipàvem, fa segles, d’un cos­tum euro­peu antiquíssim: la festa de l’arbre de maig. ¿Es con­serva encara en algun racó del Piri­neu?

En resum, la festa con­sis­tia a anar al bosc i tallar un arbre espe­ci­al­ment ufanós, que els joves duien al poble i dreçaven al mig de la plaça. Al cap­da­munt de l’arbre, ano­me­nat sim­ple­ment “maig”, sovint s’hi posa­ven lla­mi­na­du­res, que els infants volien abas­tar enfi­lant-s’hi pel tronc, a vega­des pelat o untat perquè l’ascensió fos més difícil. Aquesta uti­li­tat, però –acon­se­guir un premi–, penso que emmas­ca­rava l’autèntic i pro­fund sig­ni­fi­cat del maig, que era una forma d’home­natge a la natura i a la seva periòdica fer­ti­li­tat. Plan­tar el maig té sens dubte un ori­gen pre­cristià i vita­lista.

Al vol­tant del maig el poble ballava, i s’han con­ser­vat algu­nes dan­ses pròpies d’aquesta cir­cumstància. En el lli­bre Tra­di­ci­ons, mites i cre­en­ces dels cata­lans, Xavier Fàbre­gas diu que a par­tir del 1976, a Cor­nellà del Terri, l’arbre maig torna a ésser plan­tat, i cons­ti­tu­eix un ele­ment impor­tant del Ball del Cor­nut que anyal­ment té lloc a la població. Ens parla també de la Festa del Pi de Cen­te­lles –el 30 de desem­bre–, extra­or­dinària segons la seva des­cripció, i que lamen­ta­ble­ment des­co­nei­xem molts cata­lans. Els tra­bu­cai­res salu­den el pi amb l’espe­tec cor­res­po­nent, l’arbre és entrat a l’església i tot ple­gat és ple de sug­ge­ri­ments pagans i cris­ti­ans en aco­lo­rida bar­reja. Més modes­ta­ment, al Figueró també home­nat­gen el pi.

Però pres­cin­dim ara d’altres cele­bra­ci­ons i tor­nem al maig, a l’arbre maig, que era plan­tat habi­tu­al­ment el pri­mer diu­menge d’aquest mes. En certa manera, repre­sen­tava el culte popu­lar a les for­ces mis­te­ri­o­ses que asse­gu­ren la cons­tant rege­ne­ració de la vida. Escric aques­tes rat­lles el dia 20, tra­di­ci­o­nal festa del barri de Sant Bal­diri, a Figue­res. I conta Ama­des que “davant la façana de l’església d’aquest sant plan­ten tres pins que cons­ti­tu­ei­xen la pre­sidència vege­tal de la festa, amb ballada de sar­da­nes. Un any un dels pins s’aba­lançà, caigué damunt d’un noi i li causà la mort. En càstig pel seu delicte, el pi fou conduït a la presó que ales­ho­res s’estava cons­truint i, con­ver­tit en bigues, fou emprat per als sos­tres de les cel·les. Durant molts anys, en lloc de tres pins se’n van plan­tar només dos, perquè el ter­cer estava tan­cat a la presó”.

Anècdo­tes a part, la pre­gunta és: la festa del maig pot ésser encara sal­vada? Més ben dit: podem acon­se­guir que tin­gui una resur­recció i una difusió més àmplia que abans? Penso que la festa de l’arbre de maig, que suposa la par­ti­ci­pació col·lec­tiva –i espe­ci­al­ment activa per part dels joves– pot esde­ve­nir una festa popu­lar i naci­o­nal que lli­ga­ria el nos­tre pas­sat amb noves for­mes d’expressió de sen­ti­ments comu­ni­ta­ris. Al meu parer, aquesta és una tasca molt apas­si­o­nant i molt útil que escau a la Gene­ra­li­tat: fomen­tar que el folk­lore sigui recreat cons­ci­ent­ment pel poble i ser­veixi de vin­cle d’unió. Tenim un any per pre­pa­rar el maig del 81. Amb unes ins­truc­ci­ons bàsiques, jo crec que molts pobles s’hi engres­ca­rien.