Passada la febrada de Sant Jordi devem tenir llibres a la taula... per obrir. De moment, però, un pot escalfar motors fent un cop d’ull a la dedicatòria que, sovint, l’autor inscriu al principi de l’obra. És un moment d’intimitat de l’escriptor amb el seu llibre. N’hi ha que l’aprofiten per passar comptes. Per exemple la del poeta americà e.e. cummings (escrivia el seu nom sempre en minúscules), que, després d’haver buscat, sense sort, editor per al primer llibre se’l va acabar publicant pel seu compte. El va encapçalar amb aquesta dedicatòria de “No agraïment” a les catorze editorials (cadascuna amb el nom) que li havien rebutjat el manuscrit. Altres ho aprofiten per a revenges menys dramàtiques: se’n troben sovint d’agraïment als fills per haver complicat la feina de l’autor. La més clàssica en aquesta línia és la de P.G. Wodehouse: “A la meva filla Leonora, sense el continuat encoratjament de la qual aquest llibre s’hauria pogut escriure en la meitat de temps.” A vegades, un se la juga a tot o res. L’economista Peter Leeson va aprofitar el seu tractat d’economia per proposar una inversió de futur: “Ania, I love you: will you marry me?” Desconec si se’n va sortir. També hi ha els que apunten alt, però controlen les expectatives. Shannon Hale va escriure un llibre sobre matrimonis a l’estil dels de Jane Austen. El va dedicar al cèlebre actor britànic Colin Firth, amb un aclariment: “Realment ets un gran tipus, però estic casada i penso que serà millor si només som amics.” El més convencional, però, sol ser dedicar el llibre a alguna persona estimada que ens és propera. Eva Piquer dedica la seva magnífica novel·la Aterratge a un tal Aniol que no sé qui deu ser, però en un capítol del llibre fa referència a una dedicatòria que no pot ser més lúcida ni més commovedora. És de l’escriptora catalana nascuda al Marroc Najat El Hachmi: “A la meva mare, que, sense saber llegir, em va ensenyar a escriure.” En algunes dedicatòries ja hi és tot.