“Val la pena, tot això?”, es preguntava a la carta que Pedro Sánchez va fer pública dimecres. És la pregunta clau, la pregunta que tants polítics catalans i líders d’entitats civils es deuen haver fet els darrers anys. Val la pena passar-se anys a l’exili i a la presó per defensar unes idees? Val la pena arruïnar la vida de famílies senceres, patir l’assetjament mediàtic i judicial, embargaments econòmics, espionatge i fake news fabricades a les clavegueres de l’Estat?

D’aquí a poques hores Pedro Sánchez compareixerà en roda de premsa per anunciar si continua o no com a president del govern espanyol. El que li estan fent a la Begoña Gómez és fastigós: adversaris polítics, la magistratura conservadora i el deep state intenten destruir la seva reputació pel sol fet de pensar diferent. Exactament el mateix que han patit els sobiranistes catalans durant dècades.

Val la pena tot això? Rotundament no, en termes personals segur que no val la pena pagar un preu tan alt. La diferència amb Sánchez és que els líders catalans no es poden permetre el luxe de plegar, i han hagut d’assumir aquest cost immens perquè d’ells en depèn que una nació sencera pugui tenir drets col·lectius, drets fonamentals.

I d’això hauria d’anar la campanya de les eleccions catalanes. De quin líder o partit defensarà millor aquests drets col·lectius. De moment, però, la campanya electoral té un nom propi i, contra tot pronòstic, no és el de Puigdemont. Perquè Sánchez ha aconseguit, sense ser-hi, fer-se omnipresent. L’única nota positiva és que aquest episodi demostra, una vegada més, que l’espanyola és una democràcia de molt baixa intensitat.